Tarragona estava a les portes de l’estiu. Aquell 12 de juny de 1987 no seria un divendres qualsevol. Passaven 31 minuts de la mitjanit quan van esclatar dues bombes col·locades al rack d’Enpetrol, ara Repsol. Els artefactes rebenten el feix de canonades de productes químics i de cru que uneixen la refineria química amb el port. El pànic s’estén per Tarragona i moltes persones fugen de la ciutat.
Montse Rovira Murillo estava a casa amb la família, el seu marit i les dues filles petites. Dormien tranquil·lament quan va sonar el telèfon. Era el seu pare que l’avisava d’un incendi a la petroquímica. Assegurava que des de la finestra veien els carrers plens de cotxes que marxaven. «Quan vam sortir i vam veure el foc ens vam esgarrifar», relata la Montse. «Vam decidir allunyar-nos de la ciutat», recorda.
Andrea López també dormia quan la van despertar uns crits del carrer. «Foc, foc!», va sentir. Va pensar que es cremava el seu edifici i amb els seus fills petits, en pijama, va baixar les escales corrent. Al sortir a l’exterior «vam veure unes flames terribles que venien de les químiques», assegura.
L’endemà, ETA reivindica l’autoria dels fets. Ho fa amb una trucada telefònica a diversos mitjans pels volts de les quatre de la tarda. El Govern Civil llegeix un comunicat on explica que s’ha trobat un temporitzador i xapes de llauna i que, presumiblement, l’explosiu emprat és amonal.
Sense víctimes
El grup terrorista basc atempta per primera vegada a la ciutat. No hi ha víctimes però els tarragonins mai esborraran de la seva memòria aquella nit que es va fer eterna.
Jordi Bertran, gestor cultural i col·laborador de Ràdio Fòrum, l’antiga Tarragona Ràdio, es trobava a prop de la zona en el moment de la deflagració. Nerviós, va trucar a l’emissora local des d’una cabina propera a la Necròpolis. A la ràdio es feia un programa musical i va demanar que li donessin pas donada la magnitud dels fets.
A TGN no hi va haver morts, però aquella llarga nit de juny ha perdurat en la memòria de la ciutat
Primer va ser l’explosió i després l’incendi amb flames de 50 metres que es podien veure a una distància de 20 quilòmetres, segons el relat radiofònic dels periodistes que estaven al carrer. La premsa també descrivia imatges de gent sense vehicle que fugia a peu per l’autovia de Reus i per la N-340.
Aquella nit, Antonio Teruel era el vigilant de seguretat de la zona del pantalà. Va poder fer tres trucades abans que es compliquessin les comunicacions. Assegura que va ser el primer en avisar a Protecció Civil, a Renfe perquè la via estava totalment destrossada i a la seva família per tranquil·litzar-los. De seguida els telèfons es van col·lapsar.
José Luis Periñan treballava a Repsol des de 1975. Era responsable del Departament d’Energies i el rack depenia precisament d’aquesta àrea. Aquella nit estava a casa seva. Un veí el va advertir que es veia un resplendor. Ell va pujar al terrat i va comprovar que el foc provenia del polígon sud.’Em van trucar de la Refineria els companys del torn per informar-me que hi havia hagut una explosió amb foc al rack, en el punt que travessa l’autovia de Tarragona a Salou’.
Ara jubilat, Periñan recorda el perill que suposava posar una bomba allí. «Per aquestes canonades circulava des d’aigua a productes tan inflamables com l’etilè, el propà, el butà o líquids com la gasolina, la nafta o el querosè», enumera l’antic treballador d’Enpetrol.
Sense Plaseqta acabat
El Plaseqta per a les emergències químiques estava inacabat i no preveia cap instrucció a la població de l’àrea de risc. Segons càlculs de Protecció Civil, 25.000 persones van fugir de Tarragona. Una d’elles va ser Montse Rovira Murillo, que vivia amb la seva família al centre de la ciutat. «Vaig agafar el llibre de família i vam marxar a Solivella, el poble del meu marit. Portava asseguda a la falda la meva filla petita que es va posar a vomitar durant el viatge». Després de mil peripècies arribaven a Montblanc. «Allí ens vam trobar un munt de famílies que també havien marxat de Tarragona. Els bars van obrir per oferir-nos menjar i beguda en un gest solidari».
En la seva fugida a Vilanova i la Geltrú, Andrea López va trobar un bar obert que acollia la gent que arribava. De matinada, van arribar notícies que ja tot estava controlat. «Jo havia de matinar per anar a la feina i vam tornar a casa», comenta l’Andrea.
El que era responsable del Rack a Repsol indica que es va haver d’actuar amb rapidesa ja que molt a prop hi havia esferes de propilè i tancs de la gran indústria. José Luis Periñan té clar que «els terroristes volien notorietat i ho van aconseguir».
Evacuació de la Laboral
A 50 metres del lloc de l’atemptat, s’hi troba l’Antiga Universitat Laboral. El Governador Civil, Vicente Valero, informava aquella nit de l’evacuació de la zona de l’internat. Quan va tenir lloc l’explosió, els alumnes interns de la Laboral ja havien anat al llit. El professor Juan Martín estava de guàrdia. S’emociona quan recorda aquella nit especialment llarga i plena d’angoixa per als residents del complex educatiu. També Maria José Freixes, que tenia cura de les noies internes, va passar molta por. «Era l’últim dia de curs i vaig acompanyar amb el meu cotxe a Salou unes alumnes amb permís per sortir a celebrar-ho. De tornada em vaig trobar amb el foc. Tenia festa però vaig anar a la Laboral», narra la María José.
A les cinc de la matinada el governador civil va informar que el perill ja havia passat
Allí es va trobar al Juan. Havien de prendre decisions, sobretot pensant amb els alumnes que tenien al seu càrrec. I van optar per abandonar la zona a través de la platja. Amb els alumnes interns van caminar durant 50 minuts per la sorra i les pedres fins arribar a la Pineda. Estaven molt espantats però tenien clar que havien de marxar. A la Pineda els esperaven autocars que els van distribuir per diferents hotels. Eren les 5 de la matinada quan hi van arribar. Anècdotes al marge, el cert és que havien viscut 5 hores de pànic i tensió.
Abans de la fugida, el professor Juan Martín va tenir temps de trucar a la seva dona. I ella, Maria del Carme Gené, es posava en contacte amb la ràdio. Trucava a Ràdio Cadena Espanyola a Tarragona on el periodista Xavier Pedrol obria antena i atenia els oients per telèfon. Ella explicava que el seu marit estava a la Laboral amb un grup d’estudiants. Pedrol no va parar d’atendre trucades durant la nit.
El paper de la ràdio de proximitat va ser essencial. A través de les ones i poc abans de les 5 de la matinada es va poder escoltar la compareixença del governador civil, Vicente Valero, per confirmar que el perill havia passat.
10.000 manifestants
Una setmana després de l’atemptat es convocava una manifestació. La crida a la participació la feia l’alcalde, Josep Maria Recasens. 10.000 persones van participar en una de les protestes més multitudinàries de la història de Tarragona. No va ser unitària. Hi havia dues capçaleres i dues pancartes.
Allí, l’aleshores president del veïns de Riu Clar i responsable de Medi Ambient de la Federació d’Associacions de Veïns, Ángel Juárez, exigia més informació després del que havia passat a Enpetrol.
I mentre la gent es manifestava a Tarragona, el 19 de juny, set dies després de fer esclatar les olles d’amonal al rack, els mateixos terroristes perpetraven l’atemptat d’Hipercor que va matar 21 persones.
Domingo Troitiño, membre del Comando Barcelona d’ETA, va ser detingut per aquets dos atemptats a Catalunya que s’havien perpetrat amb només una setmana de marge. El 1989 era jutjat i només per l’explosió al rack d’Enpetrol va ser condemnat a 15 anys de presó. Després de la derogació de la doctrina Parot per part del Tribunal d’Estrasburg, l’etarra sortia en llibertat condicional el 2013.
A Tarragona, no hi va haver morts, però aquella llarga nit de juny ha perdurat en la memòria de tota una ciutat. On eres i què vas fer el 12 de juny de 1987 ho recorden els que es van quedar, els que no se’n van assabentar i els que van marxar per tornar de matinada a casa, després d’una nit massa llarga.
