El Balcó del Mediterrani

07 enero 2024 19:36 | Actualizado a 08 enero 2024 13:00
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’hostaleria és un treball pesat i al final de la jornada no és estrany sentir les cames pesades. Un cambrer que treballa molt acaba cansat, però no adolorit de les cames, però un cuiner o algú que està darrere de la barra té poc espai per moure’s i les seves cames poden quedar més adolorides amb els anys. Els meus pares un cop que van anar a la consulta del Dr. Santiago Mallafré Gimeno van sortir amb una recepta peculiar: la de que anessin a tocar ferro. En certs moments el Dr. Mallafré va ser el metge de referència de molts tarragonins, ja que tenia molt bon ull clínic i donava molts consells.

A l’estiu, quan els militars entraven a la caserna de l’avinguda Catalunya, mons pares tancaven el bar i com que era encara aviat com a premi es menjaven un «polo» al costat del Balcó del Mediterrani, on hi havia una geladeria que va tenir un gran èxit venent «polos», gelats de gel, de xocolata, vainilla i mots gustos però amb un bastó. Després va venir el «corte», un tros de barra de gelat tallada amb un parell de neules. Aquesta geladeria va tenir un problema, primerament tenia un rètol on hi deia «Polos», però va resultar que la paraula ja estava registrada, i el van haver de canviar. L’amo va pensar en aprofitar les lletres i fer combinacions, per no haver de gastar més diners. Per tant a partir d’aquell moment la geladeria es va passar a anomenar «Posol».

Als meus pares els hi va funcionar anar a tocar ferro. El Dr. Santiago Mallafré era un savi, potser per això el Col·legi de Metges de Tarragona li va imposar la Creu de Sant Cosme i sant Damià. Recordo ja fa molts anys un cop que em costava respirar i vaig anar a un metge. Després de moltes proves em va receptar una màquina per respirar a la nit. Com sempre, vaig demanar una segona opinió i li vaig fer la consulta al Dr. Mallafré, qui em va contestar que no tornés a aquell metge, i així ho vaig fer. D’això fa poc més de cinquanta anys i respiro.

Els diumenges el Balcó era un festival, amb xiquets amb globus, llaminadures, etc.

Anar a tocar ferro sempre ha estat una activitat molt popular, i és habitual escoltar els tarragonins dir «vaig a tocar ferro» o «vinc de tocar ferro», segons vagin o tornin del Balcó del Mediterrani. Una de les coses que penso quan toco ferro és que poso les mans en el lloc on abans ja les hi havien posat els pares i els avis. Els diumenges el Balcó era un festival, amb xiquets amb globus, llaminadures, etc. Jo hi anava sovint amb la meva àvia materna Virgínia Castellnou Ferrando (1878-1959) i m’explicava que el meu avi Josep Pascual Maseras (1873-1946) havia viatjat a Amèrica. Em deia que anant mar enllà arribaves a Amèrica. M’agradava molt mirar l’horitzó i pensar que més enllà hi havia països llunyans. De tant en tant un fotògraf de carrer et feia una fotografia. N’hi havia que treballaven a l’estudi i d’altres al carrer, buscant llocs típics i concorreguts. Recordo l’Hermenegild Vallvé Vilallonga (1893-1973), que tenia estudi i també sortia a fer fotografies el diumenge. El Balcó del Mediterrani el va dissenyar l’arquitecte tarragoní Ramon Salas Ricomà (1848-1926) i s’ha convertit en un dels llocs de Tarragona on s’hi disparen més fotografies.

A la zona del Balcó, entre d’altres llocs, hi havia els guàrdies de jardins. La seva missió era vigilar els jardins, i entre d’altres coses que no es jugués amb la pilota. Eren persones que coneixien el lloc. Eren molt amables, tot i que normalment molts havien de complementar el sou amb una segona feina, com ara músics, cobradors de rebuts de gestoria, etc. L’uniforme era gris i alguns turistes s’hi feien fotografies perquè portaven una gorra de plat. Un d’aquests vigilants de jardins era el senyor Rosselló, pare del pintor Josep Maria Rosselló i Virgili.

Venia sovint a Casa Boada i era molt bona persona. Un dia em va explicar que el conseller de torn no volia bicicletes als parcs i els hi va repartir un talonari de multes als vigilants, exigint-los que en posessin. Ell no es va veure en cor de multar ningú i va optar per posar-se una sanció a ell mateix «per anar en bicicleta». Quan li van demanar el talonari de multes el seu cap li va dir: «T’has posat una multa a tu mateix!», i seguidament li va perdonar la multa. Qui ho hauria dit que son fill seria un eminent pintor amb una obra que és un valor a l’alça i creador d’un estil inconfusible. El pintor Rosselló és l’autor de l’etiqueta del licor tarragoní El Petonet, creat pel bon amic José López, de les Tres Bessones.

Nombrosos polítics hi han gravat missatges per a les seves campanyes i ha aparegut en films

Al passeig de les Palmeres ha estat plató de diverses pel·lícules. Vull destacar la de Sebastián Almeida «El emigrante» (1960), que va protagonitzar el «cantaor» Juanito Valderrama. El rodatge a la ciutat va ser un gran esdeveniment i es va convertir en tot un espectacle, tot i que al fnal Tarragona tampoc va sortir molta estona. Al Balcó també han estat molts els polítics que hi han gravat imatges per a la seva campanya electoral, el darrer que recordo és el del diputat Josep Maria Cruset, acompanyat entre d’altres pel senyor Ramon Margalef, dos riudomencs de pro.

A la barana del Balcó hi ha unes ulleres llargavistes de color blau, on per unes monedes pots mirar l’horitzó i els vaixells fondejats. Mirar per aquestes ulleres ens recorda per un moment a les històries de pirates, que duien un ull tapat. Mirar l’horitzó sempre fa volar la imaginació i em porta records de quan era petit. Quantes coses deu haver inspirat a l’escriptora Olga Xirinacs! Ella el pot veure cada dia des de casa seva, i de fet el món marítim és un dels seus grans temes.

Del passeig de les Palmeres recordo el bar-restaurant el Mirador, on hi podies menjar tapes de veritat i al migdia a l’hivern venia de gust d’anar-hi ja que hi feia un bon clima. El Mirador era un dels llocs de la zona on hi feien música en viu, de la que no molestava als veïns. Hi podies escoltar el Francisco Garrido cantant «Imperial Tarraco» o les «Murallas» de Bernardo Rios, que es va tornar a posar de moda gràcies a l’actor Oriol Grau, que la va cantar a TV3. Pel que fa a «Imperial Tarraco» ha estat el músic Jordi Freixa qui la va tornar a popularitzar, presentant un disc amb la seva nova versió.

Comentarios
Multimedia Diari