Recordo que als anys 60 als 70 es parlava molt dels plats voladors, i hi havia la creença popular que Mart podria estar habitat. Tenia un bon amic que ja va morir, del que prefereixo no dir el nom, que era una persona intel·ligent. Era una persona que fa més de 50 anys col·laborava en el Diario Español i per això el vaig conèixer. Treballava de practicant i infermer i ja jubilat se’n va anar a viure a Salou. Ja era molt gran i un dia em va telefonar emocionat per explicar-me una notícia: Havia vist des del passeig de Salou una nau espacial que va acabar desapareixent en el mar amb un gran terrabastall. L’experiència el va impactar i l’explicava amb passió, però curiosament només ho va veure i escoltar ell. Vaig parlar amb el periodista Daniel de la Fuente Torrón, del Diario Español, i ell va telefonar a venedors de premsa de Salou per contrastar la informació i preguntar-los si havien sentit a dir alguna cosa, i no va ser el cas. Resulta que ningú més ho havia vist o escoltat.
Podria ser que s’ho hagués imaginat, que ho hagués vist en somnis? Va explicar la seva història a força gent, molts no se la van creure, d’altre sí i alguns van restar indiferents, però ell l’anava explicant a amics i coneguts. Alguns l’escoltaven per caritat cristiana i d’altres se’n reien. En aquella època es parlava molt de platets volants i marcians i qui sap si això va arribar a suggestionar el cervell del meu amic, que ja tenia una edat molt avançada. Avui els qui som grans també somien i imaginem temps passats, sobretot de quan érem jóvens.
Recordo que l’interès per l’espai i pels extraterrestres en aquella època no tenia límits. La carrera espacial estava en marxa. L’home va arribar a la Lluna i vam poder-ne veure les imatges, tot i que no falta qui diu que tot plegat es va filmar en un estudi de cinema. Ara que tots anem amb una càmera a la butxaca no es parla tant del tema, i el món segueix, amb epidèmies i conflictes bèl·lics i persones que pagant s’han convertit en turistes espacials.
OVNI vol dir objecte volador no identificat, i n’hi ha que han estat vistos fins-i-tot per pilots de l’aviació civil i militar. Persones que no es jugarien la seva credibilitat com a professional per explicar alguna fantasia més o menys ocurrent. A l’Aeroport de Reus se’n va veure un el 1969 que va ser objecte d’un expedient secret de l’Exèrcit de l’Aire que ja va ser desclassificat. Veure un OVNI és creïble, ja que la paraula significa que desconeixem de quin objecte es tracta, i molts cops han estat globus sonda, meteorits o aparells d’espionatge.
Abans de la moda dels OVNIS existien persones que fruit de la seva fantasia o de la seva fe veien sants o a la Mare de Déu. En aquests casos l’Església és molt prudent i és molt complicat que arribi a reconèixer, per exemple, una aparició mariana, ja que s’investiguen a fons diversos aspectes. Avui en el cas dels OVNIS també hi ha alguns investigadors seriosos que deixen a banda la fe per poder-ne treure l’entrellat. Dos són Manuel Carballal o Chris Aubeck, que acaba de treure el primer volum d’«Artefactos alienígenas», un estudi sobre com hem arribat a creure en visitants extraterrestres.
Què menjaven els extraterrestres? D’on venien? Com eren? La nostra imaginació i fantasia també ha begut de la ciència-ficció, amb novel·les, còmics i sobretot de pel·lícules protagonitzades per marcians o per gent vinguda d’altres galàxies. Recordo les pel·lícules «E.T.», «La Guerra de las galaxias» o «Contactos en la tercera fase», per dir-ne tres.
Ara penso en aquest amic que em va explicar la visió d’aquell OVNI, ell era ja força gran. Què pensaria avui si veiés els problemes d’aparcament o com s’ho faria per pagar la zona blava? A la seva època Salou era un lloc tranquil i encara no hi havia discoteques, la gent gran s’asseia al sol a l’hivern i a l’ombra a l’estiu. Era una època on s’explicaven moltes batalletes. Ell va aconseguir que Salou guanyés turistes procedents d’un altre món.
La curiositat per l’espai estava ben present, i a Reus hi va néixer un peculiar club de savis, dels fundadors ja no en deu quedar cap, però van aconseguir llençar un coet a la lluna cada any. Només s’aixecava uns metres però xalaven molt. D’aquest club de savis jo recordo el senyor Ramon Botet Pallarès, que era enginyer dels que abans examinaven per al carnet de conduir. També el senyor Josep Maria Gort Sardà, que estava molt vinculat a la premsa i a activitats culturals. L’Spetek, que així van batejar el cohet no va aconseguir arribar a la Lluna però va aconseguir el seu gran objectiu: passar-ho bé, xalar. El club d’aquests savis reusencs era format per gent molt divertida, per bona gent. Cada any sortien a la premsa, que donava fe del fracàs de l’Spetek en el seu propòsit d’arribar a l’espai. Quins temps aquells i que bé que ens ho vam passar! No tenien gairebé res, però teníem idees i paròdies per a tot. Avui a Reus continuen intentant enlairar l’Spetek i de xalar, xalen. L’Agència Reusenca Espaial (ARE) també s’ha proposat enviar-lo a Mart, però no se n’acaben de sortir i la premsa se’n continua fent ressò. Fa poc em va venir a visitar a casa el Gerard Gort, el net del senyor Gort. És periodista i això em va fer pensar que ha seguit una mica les passes del seu avi. Amb ell vam poder parlar una bona estona del seu avi i d’aquesta època.
Abans també es parlava de conductors que havien vist coses estranyes a les carreteres. Avui no se’n veuen, i hi ha molt més trànsit. Amb tants radars i limitacions la gent ja no està per res. És un tema, el de les aparicions a la carretera, que ja va passar. Avui sense papers i sense vacunes aquests visitants em temo que serien expulsats del planeta. Avui llegeixo el diari i els protagonistes són els polítics, catàstrofes i guerres, les hipoteques o l’euribor. I la premsa rosa sempre dona voltes sobre els mateixos personatges, alguns dels quals només coneixen a casa seva. Abans era més divertit: la gent veia fantasmes, éssers de l’espai, monstres als llacs... i tot era fruit del cervell humà. Somiar és barat. Quan van sortir els cassets la gent sortia a gravar psicofonies, i és que l’assumpte del més enllà sempre ha preocupat. I una cosa està clara: del món en marxarem sense saber gairebé res del que ens envolta.
