Ningú coneix tan profundament el seguici festiu com Anna Gispert. Professora, catedràtica i directora de l’APELLC, la tarragonina ha unit com cap altre la literatura, la tradició i les festes. Es va casar amb un Magí a la Capella de Santa Tecla.
- Cal començar amb una felicitació...
-Els que treballem en educació no estem acostumats a aquest tipus de reconeixements. La nostra satisfacció és que els alumnes aprenguin i els projectes surtin. Un reconeixement d’aquesta envergadura em va emocionar, perquè vaig veure que la meva ciutat m’havia reconegut una feina que he fet moltíssims anys. Per qualsevol tarragoní és tot un honor. Per mi ha estat una emoció que realment em va costar pair.
- La seva tasca amb Santa Tecla quan comença?
- Des dels anys 80 hem impulsat projectes que parlen de la festa major, treballs de recerca sobre elements del seguici, hem muntat col·leccions en paper i digitals, hem fet una projecció de la ciutat a través de la festa, donant-la a conèixer en àmbit internacional. Fèiem tota una tasca de manera desinteressada per una reforma educativa.
- Per què va decidir enfocar el projecte laboral cap a festes?
- Quan va canviar el sistema educatiu havíem de fer crèdits variables, així que vam idear ‘De la paraula a la festa’, una assignatura per treballar la llengua i la literatura des del punt de vista de la festa. Per exemple, els versots dels diables o dames i vells. Agafàvem La família dels Garrigues, de Pin i Soler, amb el capítol ‘Intermezzo’ que parla de Santa Tecla al segle XIX. Llavors els alumnes llegien novel·la d’un autor tarragoní i treballàvem la festa. De vegades ideàvem una recepta, com l’espineta amb caragolins, plat típic de les festes, i la treballàvem.
- Els llibres publicats, però, no sorgeixen d’aquesta assignatura.
- No, a més, el 2012 es va deixar de fer. Però els alumnes de batxillerat havien començat a fer treballs de recerca amb petites investigacions sobre elements del seguici. He dirigit més de trenta treballs del seguici, la grandíssima majoria molt reeixits. Llavors vaig decidir que aquests treballs calia publicar-los i, amb la col·laboració de Jordi Bertran, vam aconseguir que l’enyorada editorial El Mèdol, el 2004 ens publiques El Lleó, el rei de la festa, de l’Arcadi Cornadó Royo.
- I aquest va ser el tret de sortida?
- Va ser una experiència entranyable. Un cop vam començar, vam seguir. Com el de l’Anna Follia, Santa Tecla a la Segona República, amb la col·laboració de l’Helena Virgili de l’hemeroteca. Vam aprendre molt, com que el 1934 no hi va haver una gran festa i es van prioritzar les falles de Sant Joan. Amb l’Enric Garcia hem fet el llibre de la Mulassa, per recuperar la feina de tots els professionals que hi van intervenir... L’últim que vam publicar, de l’Arnau Fà l’any 2015, tractava sobre el Ball dels Set Pecats Capitals. Han estat uns anys de molt profit, i he après moltíssim, ha estat una festa col·lectiva.
- Sembla molta més feina de la que es pot demanar a un professor.
- Ha estat una aventura molt positiva. Però això vol dir caps de setmana, estiu i hores que no són, evidentment, de l’institut, sinó extres. A casa meva ja riuen i em pregunten «enguany què toca?», i jo els responc «Mulassa i algun autor de la tardor literària». La meva vida és així de distreta.
- Però no es poden editar tots...
- Com que n’hi havia tants que valia la pena conèixer, amb la Diputació de Tarragona vam idear un arxiu digital amb tots els treballs destacables. Hi ha la col·lecció de Tarragona i la d’altres temes. Hi ha el de la Natalia Soronelles, amb la figura de Santa Tecla des de la perspectiva de la pintura, l’escultura i arquitectura.
- És molt sorprenent la quantitat de noms que recorda!
- Per mi són afillats, és com si fossin la continuació de la meva família. Hem viscut experiències tan complexes... això m’ha portat a tenir-los molta estima. De fet, hi ha alguns alumnes amb qui encara treballo ara. He tingut una relació molt especial.
- Tot això és com es viu la festa durant l’any, però com la viu la perpetuadora durant la setmana de festes?
- L’acostumo a viure intensament, amb gent, amb colla. Els amics i la família ja fa anys que vivim la festa junts. Intento anar a tot allò que puc. Els actes tradicionals són els que m’agraden més, anar a veure el seguici per mi és un ritual que em recorda tota aquesta trajectòria.
- Algun en concret?
- Un acte fantàstic és el Retaule, del qual en Sergi Guasch n’ha fet un treball. Els castells són la meva passió, el meu besavi era casteller, de la colla de la Mercè. Amb la Jove he tingut sempre un vincle, malgrat que no he pujat mai, sempre he estat el que se’n diu ‘aguanta espardenyes’.
- Quin és el futur de les festes de Santa Tecla?
- La festa és canvi i és cohesió, però la festa triomfa perquè es fa al carrer, és de la gent i la fa la gent. Crec que hi hauria d’haver diàleg, perquè la festa s’ha de fer generant complicitats amb tothom. Si vull fer un canvi, he de seure amb les persones que ho organitzen i parlar-ne. No podem generar bolets, retallar i enganxar. A vegades es poden generar malestars o descontentaments, i la festa és tot el contrari: rauxa, alegria i reivindicació. A vegades és dormir poc, és estar amb els amics, alterar una mica l’ordre, que la gent es trobi al carrer. Però sense cuirasses ni canvis sobtats que poden crear reticències.
- Ens fa cinc cèntims del discurs?
- Només tinc dos o tres minuts. És lògic un agraïment, elements de reivindicació, de mirar d’establir una línia de treball, reprendre les publicacions que es feien a les escoles. Abans existia ‘Santa Tecla a les escoles’ i s’ha de demanar que es torni a fer. També hi haurà un punt literari, com és natural.
