'La dona exerceix un paper no protagonista a la nostra societat'

Raquel Loscos (Barcelona, 1983) és llicenciada en art dramàtic al Col·legi de Teatre de Barcelona i llicenciada en Comunicació Audiovisual per la UAB. És l’autora i directora de l’obra Vagas y Maleantas, una comèdia d’estil cabaret que combina teatre i música de la mà de quatre coristes d’èpoques diferents i una pianista. Aquest dissabte, a les 21 h, al Teatre-Auditori del Morell acollirà aquesta obra en plena gira.

- Parli’m de Vagas y Maleantas que arriba dissabte al Morell.

- És un cabaret amb quatre coristes de quatre dècades diferents que han de fer un concert i estan esperant la solista que no apareix i aleshores cadascuna explica la seva història, que com es veurà tenen un punt en comú.

- És una peça de teatre amb actuacions musicals.

- Són actrius de text, que és molt important en l’obra, però hi ha moltes cançons i interacció amb el públic.

- Però també és una comèdia.

- Vagas y Maleantas té diferents capes. Una de les principals era que fos una obra divertida on poder interpretar cançons de diferents èpoques. Una altra és la motivació de parlar del paper de la dona com a corista; sempre un pas per darrere, mai protagonista, però sempre vigilant que tot surti bé.

- Quines inquietuds van sorgir mentre escrivia l’obra?

- L’origen del projecte és l’interès de les actrius per conèixer el món de les dones del passat, les seves mares i àvies. Hem investigat quina música s’escoltava en altres èpoques. Es va donar un joc molt interessant entre la música dels EUA i la d’aquí.

- Aleshores, hi ha diferents estils de cançons.

- Volíem fer una obra amb un ampli ventall musical. Per això vam posar quatre coristes de quatre dècades. Hi ha cançons molt dispars com funk dels 80, cuplets dels 30, algunes de l’estil de Concha Velasco i algunes pròpies com un tango i l’himne de Vagas y Maleantas.

- Qui són les protagonistes de Vagas y Maleantas?

- Són dones que tenen una edat semblant i han viscut una història similar, en què sent coristes, a l’hora de fer el salt per ser solistes, els passa una tragèdia al club Café Maravilla. La Cora de la dècada dels 30, la Coral dels 50, la Corina dels 80 i la Corette dels 90. Com que no arriben mai a ser solistes tot i compartir l’estil de vida nocturn, no se les considera artistes i són jutjades com a ‘vagas y maleantas’.

- Quin és el missatge de l’obra?

- Clarament, l’obra reflexiona sobre el paper de la dona en el món, el nostre país i societat. Sempre està un pas per darrere del focus i l’acció important, fent que tot vagi bé però mai agafant protagonisme. La metàfora de la corista és bastant òbvia.

- A més, els personatges són d’èpoques diferents.

- Entre elles s’expliquen l’evolució que hi ha hagut en el paper de la dona. Quan la Cora i la Corette parlen s’adonen que tot i que hi ha coses que han canviat, no s’ha progressat gaire. Ha canviat la forma però no el contingut.

- En aquest sentit l’obra sembla una excepció.

- Som un equip íntegrament femení. Des de les cinc actrius a la directora, passant pels tècnics. L’únic home que ha participat és el coreògraf. Però això no ho hem buscat, simplement és una casualitat que s’ha donat. A l’hora de parlar de rols, no és habitual en el teatre. Som poques directores i tècnics i hi ha gent que encara se sorprèn.