Porcs a la Waikiki

La Waikiki. D’aquelles per a no oblidar. O sí. A la fi m’hi apropo, més que ben acompanyat i per primera volta. I l’experiència paga la pena, ja ho sabeu. Malgrat presències per oblidar i finals per erradicar. Pensava trobar-hi, bàsicament, sorra, sol i sal, i nudistes i petxines a dojo, però també topo amb dos homes armats, molts garrins i una bèstia menyspreable. Tal com raja, però ja hi arribarem.  

M’endinso al Bosc de la Marquesa i retorno, sense esperar-ho gens ni mica, a les sensacions viscudes, durant vuit gloriosos estius, en terres mallorquines. I és que encara haig de gaudir de molts racons , entre tanta roca d’ aquest bocí de terra , per deixar enrere l’ enyorança cap a la mar, i les platges , de la nostra illa més gran . El radi d’acció no és el mateix aquí que allà, és clar, però el camí cap a la Waikiki em permet fer-m’ho oblidar. Per paisatges i aigües no serà, però tampoc per personatges. 

Passejar pel caminoi que duu de la Móra a la Cala Fonda pensant que ets un privilegiat no té preu. Però quin privilegi hi ha a caminar un tros tan recorregut per milers d’autòctons i turistes cada estiu? Tant se val! Perquè ens agrada creure, encara que sigui de forma fútil i fugaç, que som privilegiats. 

També al primer personatge de la història, l’únic que se salva. Abans d’arribar al nostre destí, el trobem sobre una roca, a la Cala Bec. Cap caricatura l’haguera il·lustrat millor. Assegut damunt la pedra, i entre llargues rastes negres, engoleix una síndria, mentre el seu gos, petaner de raça, es remulla feliçment. Darrere, un petit campament, mil·limètricament improvisat, en forma de tenda i amb un sostre format, entre quatre canyes, per una allargada tela hindú. Pur estil hippie. O, millor, el que hom pretén passar per hippie avui.

Ens agrada creure, encara que sigui de forma fútil i fugaç, que som privilegiats

I del hippie al poli. Tal qual. Arribar a destí i topar, al mig del bosc , al capdamunt de la Waikiki , amb dues motos. De carretera. WTF ? Sí, de la Urbana. Mala llet . L’instint, potser primitiu, potser gamberro, punxar-ne les rodes o potejar retrovisors. O, millor encara, llançar els vehicles muntanya avall. Però no, no som menors i seria delicte, a més d’un atemptat contra el medi ambient. I raonar també serveix: i si estan fent un bon servei al poble? 

Acotem el cap entre els matolls, pel turó que precedeix la platja, i guipem els dos agents interrogant banyistes. I si investiguen un crim? I si empaiten carteristes? Deixem-nos de pel·lícules, deixem-los el benefici del dubte i baixem a plantar les tovalloles ja. 

Doncs no. No investigaven cap crim ni un. Aquells dos valents són a la Waikiki, que no té ni servei d’escombraries, per sancionar els banyistes que hi han acudit amb el seu gos. I el debat, és clar, també entre nosaltres: més enllà de la ridícula escena, gossos sí o gossos no?

No hi ha consens, sobretot per mor dels excrements. Però no hi fa res, trobem un punt que sí que ens uneix: maleïts porcs! No pels agents, que per ara només emprenyen i sancionen, sinó pels qui marxen i van deixant la seva merda a l’entrada del paratge. No hi ha cap cubell , però alguna força paranormal els impedeix de fer el camí de retorn amb els mateixos munts amb què han vingut . Els fems de gos deuen ser més contaminants i més molestos –i, sobretot, menys legals– que llaunes, burilles, restes de queviures, embolcalls de plàstic o bolquers amb excrements humans. 

L’instint, potser primitiu, potser gamberro, punxar les rodes de la Urbana o potejar retrovisors. O, millor encara, llançar els vehicles muntanya avall

Però hem vingut fins a la platja a relaxar-nos... Nosaltres, a la nostra, ens despullem i cap a l’aigua; o a les pales; o a caçar pops. Cadascú a la seva, és clar!

Fins al camí de tornada, això sí. Perquè per tancar la jornada, la cirereta del pastís. Una parella puja davant nostre el turonet en direcció al camí que duu a la Móra. Ella, molt beguda i prou tossuda, intenta ascendir, perillosament, per dreceres impossibles. Ell, també com una cuba, no li ho discuteix, l’escridassa. Directament. I l’agafa amb violència, amb massa –sempre és massa– violència. La maltracta, sí, i no hi ha res que estranyi en tal escena, esgarrifosament habitual. Ens quedem, per si les mosques, mirant-los fixament. Aturem el retorn per uns moments i, conscients, atents, però impotents, continuem pujant cap a la via.

Massa porcs a la Waikiki.