Quim Mandado: 'Trobar un lloc per assajar on cabéssim tots va ser un problema'

Es pot fer heavy metal amb violins?

- I tant! I encara més si es complementa amb una banda de heavy. Nosaltres és el que hem fet a la Simfonia de les pedres i el vent, i et puc assegurar que el resultat és magnífic: tota la potència de la banda, amb la bateria i les guitarres elèctriques més la sensibilitat de l’orquestra de corda. Quan vam començar pensàvem que l’orquestra ens estovaria una mica, però hem vist que, quan cal i li ho demanes, una orquestra de corda pot tenir una força i una empenta que et deixa sorprès.

- Qui porta la batuta?

- Aquest és un dels punts més problemàtics, ja que el director de l’orquestra està acostumat a portar la batuta i a dirigir el concert. I, de fet és el que ha de fer. Per això hi és. El problema és que nosaltres, les bandes de rock, som una mica més anàrquics i no tenim un director, sinó que ens anem escoltant els uns als altres i ens anem adaptant als inputs que rebem per les orelles.

- I com s’entenen?

- No és que hi hagi cap mena de pacte per escrit, ni res semblant, però hem aconseguit que en Carles Coll (director) ens entengui i nosaltres l’entenem a ell. I així és com si tinguéssim un membre més del grup, que s’adapta a la nostra manera de fer i nosaltres també ens adaptem a la seva manera de fer.

- Què aporta l’orquestra de cambra al so de Sangtraït?

- Un coixí harmònic i una sensibilitat diferent de la que donava la instrumentació que teníem aleshores amb el grup. Podem dir que les cançons agafen una dimensió molt més gran, creixen, evolucionen i agafen més definició, més contrast, més brillantor.

- Sembla que parli d’un televisor.

- El fet és que les cançons s’omplen de matisos, semblant al que passa quan mires una imatge en baixa definició i després la compares amb la mateixa imatge en alta definició. Home, alguna diferència hi ha d’haver quan hi ha tota una orquestra de cambra dalt de l’escenari.

- Com van adaptar les cançons per aquest espectacle?

- Les orquestracions les vam fer entre en Carles Coll i jo. Al principi en Carles no ho tenia massa clar perquè no coneixia massa la manera de fer dels heavies. Però vam estar parlant, treballant junts i col·laborant i, al final, com jo li vaig dir, es va adonar que el heavy i la música clàssica tenen molts punts de contacte. És molt fàcil que ens entenguem.

- Els costa coordinar-se a l’escenari?

- El que hem de tenir en compte és que els músics de l’orquestra van llegint les partitures, això vol dir que, mentre toquen ells, nosaltres no tenim gaire marge per improvisar ni canviar gairebé res. A banda d’això, és molt fàcil conjuntar-se, ja que hi ha un director, que és qui ha de fer que tot rutlli com ha de ser.

- On assageu? No serà fàcil ajuntar tanta gent...

- Aquest va ser un dels problemes a superar de bon principi, ja que no podíem ficar-nos en qualsevol lloc. Primer perquè hi havíem de caber tots, i després perquè havia de tenir unes condicions acústiques molt precises. Vam estar assajant al Teatre El Jardí de Figueres, a un local que ens va deixar l’ajuntament de Castelló d’Empúries i a d’altres on era impossible entendre una nota del que tocàvem. Fins que van arribar als estudis Music Lan d’Avinyonet, a qui estem molt agraïts, ja que ens van deixar assajar un parell de dies abans de l’estrena a l’Acústica de Figueres.

- Amb Sangtraït va morir el heavy en català?

- Ui, no! Que va! Hi ha força grups que fan heavy, fins i tot en català. Un exemple el tens en Los Guardians del Pont, el grup que vam formar en Joan Cardoner, en Martín Rodríguez i jo mateix, que ja fa sis anys que li anem fotent. I ens està anant força bé, malgrat que els mitjans no fan gaire ressò d’aquest tipus de música. Estem contents perquè tenim força actuacions i anem fent nous seguidors

- És un estil en crisi a Catalunya?

- Més que dir que és un estil en crisi, jo el que diria és que sembla que hi hagi una directiva que fa que no se’n parli ni es posin cançons als mitjans. Està vist que «ara no toca». De fet, és cert, mai ha tocat, però ara encara menys que abans. Es veu que si no fas el que en diuen ‘música festiva’ o alguna mena de fussion amb ska, reggae, pop, indie o eclecticisme i música amb ukeleles no se n’ha de parlar.

- Potser és qüestió de modes.

- Amb això no vull criticar els grups que fan aquest tipus de músiques. Els respecto molt, però el que em sembla a mi és que el heavy és, com a mínim, tan interessant com ells, si no més, i no trobo cap.