El Nadal d’Amazon. Ningú pot frenar la compra en línia però sí que juguin amb altres regles

Amatents. Garantir un marc laboral just, una fiscalitat homologable a la resta de negocis i vigilar els riscos monopolístics és el millor que la política pot fer pel comerç tradicional. La resta només és parlar per no callar

Josep Martí i Blanch

Whatsapp
El Nadal d’Amazon. Ningú pot frenar la compra en línia però sí que juguin amb altres regles

El Nadal d’Amazon. Ningú pot frenar la compra en línia però sí que juguin amb altres regles

Per moltes campanyes per afavorir el comerç de proximitat que les autoritats posin en marxa aquest serà el Nadal d’Amazon. L’experiència de compra a les botigues situades a peu de carrer no és agradable en les actuals circumstàncies. La mascareta a la cara, les cues a l’entrada per no superar l’aforament permès a cada negoci i la por –cadascú la seva– a desplaçar-se a llocs on hi hagi d’altres persones encabides en espais reduïts són elements que no incentiven anar a comprar els regals i capricis als llocs de sempre.

La pandèmia no fa altra cosa que accentuar una tendència que els actuals models de vida i la tecnologia impulsen des de fa temps. La setmana passada, sense anar més lluny, eren els comerciants de videojocs els que aixecaven la veu davant l’arribada al mercat de la Playstation 5, que incentiva el joc en línia sense necessitat d’haver d’adquirir el videojoc físic. És només un exemple. El cert és que els intermediaris, i els botiguers ho són, estan certament amenaçats. Aquesta és la realitat que la pandèmia accelera.

El debat als Estats Units sobre les amenaces dels gegants del comerç en línia s’està accentuant. El debat té dos nivells, els dos de gran transcendència. Les externalitats negatives d’aquest tipus de comerç ja són prou conegudes a molts indrets, particularment als països on la venda en línia a través dels gegants tecnològics va desenvolupar-se primer. La desertització comercial de molts indrets és un fet. Amb tot, sobre aquest tipus de conseqüències és complicat per no dir impossible que els poders públics puguin oferir solucions efectives.

No poden posar-se portes al camp. Darrere de cada decisió de compra hi ha la responsabilitat individual del consumidor que ha de ser lliure per actuar com li plagui. I a l’hora de prendre decisions sobre què i on comprar, la comoditat, el preu i la varietat dels productes oferts són qüestions rellevants que moltes vegades juguen en contra del comerç tradicional. Igual que hi juguen a favor dels botiguers el tracte afable, poder tocar i comparar allò que es vol comprar o senzillament que el consumidor sigui conscient de la necessitat de fer circular la sang per les artèries de la comunitat gràcies al cor que representa el comerç de proximitat.

Però la impossibilitat de posar portes al camp no pot convertir-se en una excusa per deixar caure els braços i resignar-nos a la progressiva desaparició del comerç de proximitat. Hi ha espais en els quals sí que les autoritats tenen un gran marge de maniobra que han d’atrevir-se a explorar sense timidesa. No és qüestió de dretes o esquerres. Fins i tot des de posicionaments plenament liberals –i per tant favorables a la plena i lliure competència que afavoreix al consumidor– cal demostrar fermesa en qüestions que haurien de ser innegociables per assolir l’objectiu que tothom –proximitat i plataformes digitals– juguin amb les mateixes regles.

Aquests elements són la fiscalitat, les condicions laborals dels empleats i la vigilància de les quotes de mercat per evitar situacions de monopoli. La Unió Europea, igual que a l’altra banda de l’atlàntic, s’hi va posant, pot ser no amb tota la celeritat que la situació requereix. Els governs estatals, malgrat les directives comunitàries, també hi tenen marge i han d’aprofitar-lo.

En el plànol laboral cal garantir que el comerç en línia no acaba convertint-se en un negoci que exigeix de l’absoluta precarietat del treballador per ser viable o assolir determinades rendibilitats. Un negoci que no pot oferir condicions dignes de treball als seus empleats senzillament no és un negoci.

L’altre element rellevant és la fiscalitat perquè afecta la rendibilitat del negoci i per tant la seva competitivitat. Hi ha una obligació moral, però també pràctica, que la càrrega impositiva de totes aquestes companyies acabi sent homologable a la que suporten els negocis convencionals.

Cal també estar amatents als riscos de consolidació de les situacions monopolístiques que també van en contra dels interessos dels ciutadans, deixant-los sense alternativa de compra una vegada s’ha consolidat la situació de domini d’una empresa determinada. Amazon, Google, Apple, Facebook i Microsoft, les cinc empreses conegudes com les BigTech, ja estan investigades i en algun cas condemnades per pràctiques d’aquest tipus. Més que demanar a la gent que no compri a Amazon, com ha fet sense anar més lluny Ada Colau, el que cal és que la política actuï allà on pot i té sentit fer-ho. Garantir un marc laboral just, una fiscalitat homologable a la resta de negocis i vigilar els riscos monopolístics és el millor que la política pot fer pel comerç tradicional. La resta només és parlar per no callar.


Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.

Temas

Comentarios

Lea También