'Els imams perden autoritat davant del radicalisme a la xarxa'

Anna Teixidor Colomer (Figueres, 1978) és llicenciada en Humanitats i Periodisme i doctora en Comunicació Social. Ha escrit sobre el republicanisme federal del primer terç del segle XX. Actualment és periodista a TV3 i coautora de diversos reportatges pel 30 minuts. Acaba de publicar el llibre Combatents en nom d’Al·là. De Catalunya al gihad (Ara Llibres).

- Per què és partidària de donar veu a les persones que han estat captades o col·laboren amb les xarxes gihadistes?

- Crec que se’ls ha de donar veu perquè així podem copsar les seves contradiccions. Podem veure els seus alts i baixos emocionals i conèixer el procés de radicalització. Així també donem eines perquè els experts estudiïn els processos de radicalització i les seves motivacions, de cara a identificar els símptomes i poder-los contrarestar.

- Per això va voler fer el llibre ‘Combatents en nom d’Al·là. De Catalunya al gihad’?

- Amb el Marc Faro i el Lluís Montserrat havíem fet un 30 minuts, ‘A la recerca del paradís’, sobre les desenes de persones que han sortit d’Espanya per anar a combatre amb l’Estat Islàmic. Llavors una editorial, Ara Llibres, em va contactar per tractar dels casos a Catalunya. Ens semblava interessant conèixer com els gihadistes justifiquen la seva evolució i les seves accions.

- Vostè recull testimonis d’homes i dones d’entre 19 i 34 anys. Quina història és la que li ha arribat més endins? Potser la del Tarek, el primer gihadista català a Síria?

- La història del Tarek va ser molt intensa perquè va ser llarga. La relació a través de les xarxes socials va durar un any i mig. Ell deia que estava combatent a Síria per uns ideals de justícia i de lleialtat a la fe. Però la història de la Maryam també em va impactar. És una noia que havia crescut aquí, que s’havia convertit a l’islam, i que patia tot un procés de radicalització.

- La Maryam és qui veu el seu marit marxar cap a Síria mentre ella es queda sola a Catalunya amb els tres fills, no?

- Sí. El cas de la Maryam em va sotragar perquè em va explicar com el seu home va marxar. Jo no m’imaginava que un gihadista podia abandonar la família i marxar a combatre plorant. Intenta convèncer-la que ella i els nens marxin amb ell. Plora perquè abandona la família, però marxa.

- N’hi ha prou amb un ressentiment envers Occident per acostar-se al gihadisme? Quin paper hi tenen la manca d’identitat i les crisis personals?

- Hi ha moltes casuístiques. A l’hora de determinar els perfils, Europa ha fracassat. És veritat que en bona part dels casos hi ha una manca d’identitat. Ens equivocaríem si atribuíssim la radicalització únicament a factors socials i econòmics.

- I la formació i l’educació rebuda, quin paper hi juguen?

- La formació no és determinant. Sabem que han marxat a combatre a Síria persones amb doctorats, que són enginyers...

- Què falla perquè un noi que ha fet tota l’educació a Catalunya es faci gihadista?

- En Tarek em deia ‘jo no em sento de Catalunya, perquè aquí diuen que sóc marroquí; però quan vaig a casa dels avis, al Marroc, tampoc no sóc d’allà. Sempre he sigut estranger, sempre he sigut immigrant’.

- La radicalització proporciona la identitat que els manca?

- Ells veuen que l’islam és la seva religió i la seva pàtria, la umma, on se senten estimats. A més, els qui els capten els fan sentir com uns escollits. És important dir que els captadors utilitzen tècniques com les de les sectes. I cal deixar clar que la radicalització l’experimenta una part molt petita dels musulmans. La gran majoria rebutgen els postulats gihadistes, i són els més perjudicats per tota aquesta situació.

- Segueix sent tan fàcil ara sumar-se a l’Estat Islàmic?

- Els fluxos estan molt més controlats. Potser ara ja no marxen tant a Síria però sí que estan disposats a fer tasques de finançament, de suport logístic. Aquesta adhesió espiritual i econòmica és també molt perillosa.

- Vostè ha documentat casos de persones que han marxat amb l’Estat Islàmic des de punts de Tarragona.

- Sí. El segon punt amb més nombre de reclutaments gihadistes, després de Barcelona, són les comarques tarragonines. Tarragona és un punt on històricament els tentacles del gihadisme han aflorat. És on hi ha més influència del salafisme. Cal dir que no tots els salafistes són gihadistes, però tots els gihadistes són salafistes. No és que el salafisme aposti per la violència, però difon unes creences incompatibles amb el nostre sistema de valors democràtics.

- Hi ha una tasca encara pendent de fer per part de la comunitat musulmana?

- Potser no tenen eines suficients. Ens consta que, a les mesquites, s’està fent tot un treball. Les prèdiques dels divendres miren de fer pedagogia. Però els mateixos joves ja no es creuen el que diu l’imam. Un imam precisament de Tarragona m’ha explicat que es troben que, als seus congressos, hi van cada cop menys joves, perquè creuen que als imams els controla el discurs la policia. Per tant, els joves donen cada cop menys credibilitat als imams, mentre que sí que donen autoritat al que troben a les xarxes socials.

- Els mestres i professors tenen eines per poder detectar processos de radicalització?

- Estem pendents que Ensenyament expliqui i activi un protocol de detecció de la radicalització. És molt difícil contrarestar la narrativa gihadista, però als mestres se’ls ha de donar eines perquè puguin actuar. No com a policies, està clar, sinó com a educadors. Ara s’està fent formació específica a policia de proximitat, a mossos, a funcionaris de presons, i ara aviat es farà per a directors d’institut.

- Es pot tornar a la vida normal després d’haver estat captat per una xarxa gihadista?

- Segons els experts, els processos de desradicalització duren més d’un any. Ara bé, caldria també fer un seguiment de les vídues i dels nens orfes de pares que han mort en combat a Síria. La realitat és que falta una atenció assistencial per a aquestes persones, psicològica sobretot.

- Perquè poden idealitzar-los i seguir les seves passes?

- És un gran problema que les persones que han marxat a combatre a Síria esdevinguin exemples de comportament dins de la seva comunitat. Les comunitats musulmanes han de procurar que no siguin referents, sinó una vergonya, perquè són una desviació clara del que és l’islam.

- Veig que ressalta vostè la necessitat de l’atenció assistencial tant en la prevenció com en la reintegració.

- Venim d’un procés de crisi econòmica al llarg del qual els mediadors de les comunitats, i els equips d’integració que hi havia a les poblacions, han quedat reduïts a la mínima expressió. Aquests mediadors, aquests educadors, feien de contenció, d’altaveu de la comunitat, de les seves inquietuds. Jo no puc dir que, si haguéssim conservat tota aquesta xarxa d’atenció, hauríem evitat radicalitzacions, però la retallada de recursos en integració social evidentment que ha perjudicat.

- Els dos anys de feina que hi ha darrere el llibre li han permès resoldre tots els interrogants sobre el fenomen del nou gihadisme?

- He resolt incògnites, però me n’han sorgit de noves. Cada cop que conec una persona radicalitzada se’m plantegen noves preguntes. Jo he fet una aportació. Ni molt menys pretenc contestar totes les preguntes. Sobretot miro de donar sentit a la feina de periodista, i de ser fidel al compromís social de la professió.