Passos i faldilles, ‘nulla aesthetica sine ethica’

Encara que escrigui la frase a l’inrevés com va fer Nietzsche, vagi d’entrada per on caurà el dau de lletres que és aquest article. L’al·locució original (Nulla ethica sine aesthetica) és clara: no hi ha ètica sense estètica.

Partim del que entenem com ètica: el costum, l’hàbit, la manera de ser i les maneres. I l’estètica, la percepció de la bellesa, harmonia, decòrum, aparença agradable a la vista. La combinació d’ètica i estètica és essencial en el manteniment dels costums, el mos dels romans, que etimològicament donarà també la paraula moral.

En aquesta sort de Jerusalem de ponent que és Tarragona, doncs com la ciutat sagrada de les religions del Llibre apedrega els seus profetes segons com sembla que tot s’hi val i més d’una vegada elevem als altars de la tradició accions o costums més o menys afortunats que s’han fet 4 o 5 anys...

La COVID-19 ha fet mal, i molt. No solament les persones que han patit la malaltia, els que ens han deixat, o l’economia. També les relacions entre les persones, el jovent que ha perdut uns anys preciosos, i els més grans que s’han vist privats de la companyia dels seus en uns confinaments que han estat fins i tot una sort de presidi. L’activitat col·lectiva al carrer s’ha vist afectada seriosament i això deteriora les relacions socials, ens agradi o no. I en aquest context, el seguit d’accions, activitats, manifestacions culturals, religioses... expressions col·lectives de la cultura. I recordem que cultura en el fons és allò que ens identifica com a col·lectiu i ens diferencia d’altres. El confinament va ser poques setmanes abans dels actes de la Setmana Santa, i va provocar la paralització primer dels assaigs dels passos, seguida de la suspensió dels actes litúrgics i, per descomptat, processons i viacrucis. El mateix el 2021 i ara ja som amb la incertesa del 2022.

L’ensurt primer, la prudència i la resignació després ens porten a la situació estranya d’enguany. Per una banda, les ganes de recuperar els actes de carrer (i paradoxalment no parlem dels litúrgics i religiosos), i per altra la precaució que porta a un protocol per poder realitzar aquestes activitats. I comencen les sorpreses en condicionar assaigs a l’ús de mascaretes, parades tècniques i descansos. Ara sembla que es podran fer viacrucis i processons, però a condició que els misteris a espatlles surtin sense faldilles.

Fa la impressió segons com que les processons i viacrucis s’hagin de fer si o si amb els misteris, cosa que és més que discutible. Està clar que primer de tot ha d’haver-hi la seguretat de la gent de manera que ningú debat que si no es pot no es fan els actes. Però ja entra el dubte amb els misteris i les condicions de sortida: distància, descans, faldilles i no faldilles. I ens oblidem, fa la impressió, de la solemnitat, de la seriositat, de l’estètica, de l’ètica del que representen uns actes com aquests.

L’efecte estètic d’un misteri sense faldilles és important: l’estructura funcional de la peanya, la gent que el porta que no s’abilla amb vesta, l’espartana logística de les tovalloles, ampolles d’aigua, llum... I l’ètica, el costum?

A veure, si un pas porta faldilles no és solament per amagar les interioritats, li dona una dignitat, una seriositat, una estètica pròpia de la Setmana Santa de Tarragona, que de vegades sembla que també oblidem. Els passos són un tot, des de les figures a la peanya, passant pel comportament i vesta dels portants, les faldilles, les lluminàries i la manera de portar-los. El conjunt o va complet o no va.

A més, entendríem, per exemple, que a la processó de Santa Tecla sortissin els gegants sense roba?, o els Armats només amb armadura, casc i escut?, i els banderers sense vestit?, o les presidències sense vestes?, la figura del Sant Crist amb homes que van en xandall? Tenim la valentia de regular que a les processons es vagi amb sabata fosca i no calçat esportiu i ens atrevim a pensar en passos sense faldilles.

Precisament la solemnitat que revesteix una processó o un viacrucis, aquesta seriositat que reivindiquem com identitària en el cas de Tarragona, queda qüestionada per un plantejament com el de treure passos sense faldilles. Si no es pot enguany, ja es farà el proper. L’important és fer la processó, el viacrucis amb seguretat i solemnitat, amb el que calgui, però tal com ha de ser, com toca, sense experiments ni mancances.

Està clar, els passos són importants en processons i viacrucis, però el més important és la ritualitat, les formes estètiques i l’ètica. El Carnaval vol dir transgressió, imaginació, lluïment, espontaneïtat... la Setmana Santa és tradició, solemnitat, fe, identitat... Les formes són més importants del que sembla. Està clar: nulla ethica sine aesthetica; nulla ethica sine aesthetica.