Más de Opinión

Opinión Punt de vista

‘A fairy tale’. Un conte de fades

Sempre m’ha interessat la figura del metge de capçalera, referent en salut a casa meva i que gairebé formava part de la família

Roger Pla

Whatsapp
Roger Pla. Foto: DT

Roger Pla. Foto: DT

Hi havia una vegada uns senyors/ores, molt respectats pels seus conciutadans als qui acudíem voluntàriament quan ens trobàvem malament. Els anomenàvem metges de capçalera...

Des de sempre m’ha interessat aquesta figura del metge de capçalera, referent en salut a casa meva i persona que gairebé formava part de la família; ens l’escoltàvem quan deia alguna cosa. Sempre disposat a atendre’t, admirat i que a més, es guanyava la vida millor que la majoria de la gent.

Quan el nostre metge ‘de tota la vida’ es va morir ho vàrem sentir i fins i tot, al poble, li van dedicar un carrer amb el seu nom, que mai ningú en els diferents consistoris municipals ha pensat en canviar.

Quan jo vaig començar la meva residència per fer una especialitat, a finals dels anys setanta, estàvem en plena reforma de la medicina d’atenció primària. Em venen a la memòria converses amb els companys, alguns d’ells molt motivats en política sanitària, que apuntaven i amb raó, tot un llistat de dificultats que acompanyaven a la funció del metge de capçalera: la soledat, la permanència les vint-i-quatre hores del dia, la falta d’avaluació de la seva tasca i d’altres defectes que tenia el model. Calia fer canvis, sense cap mena de dubte.

Per aquells temps també es va modificar el rol de practicant, professional que ajudava el metge en la seva tasca i que es va passar a dir Ajudant Tècnic Sanitari, ATS. Actualment graduats universitaris d’infermeria.

La nostra relació amb aquests dos personatges en general era bona, de confiança, bastant lliure en els pobles una mica grans on hi havia més d’un metge i podies escollir a quin ‘t’aconduïes’(relació comercial amb la qual pagant una quantitat al mes, la iguala, el metge es comprometia a atendre’t). Quan es trobava amb algun problema poc habitual en la seva tasca diària t’enviava o feia venir un especialista en el tema, que calia pagar.

Aquesta manera de fer generava uns avantatges i uns inconvenients. Un dels problemes, i no menor, era que tots aquests serveis calia pagar-los i no tothom tenia la suficiència econòmica per fer-ho. Malgrat que existia la medicina de beneficència i els hospitals dels pobres, no era l’equitat en salut una de les virtuts del model.

Què ha anat passant i on som ara? Van arribar canvis importants en els principals defectes: enfront de la soledat, el treball en equip; per resoldre la permanència de les vint-i-quatre hores del dia, les guàrdies; es van establir paràmetres d’avaluació de les tasques fetes i ara podem mesurar la quantitat de feina i una mica la qualitat. I sobretot i molt important, es va garantir l’equitat en l’assistència per motius econòmics. Déu n’hi do quines millores!

Però la realitat de la vida és que no tot millora amb els canvis, sempre hi ha coses que no acaben de funcionar bé o els mateixos canvis les empitjoren. Hi ha punts febles en el nostre sistema sanitari en el moment actual que m’atreviria a enumerar:

1. Un sistema bastant despersonalitzat, on la relació voluntària, econòmica i de confiança s’ha perdut. Si preguntem als ciutadans qui és el seu metge de capçalera o la seva infermera i com es diuen, un percentatge alt no et sabrà respondre.

2. Descoordinat amb els professionals especialistes a qui es continua demanant ajut.

3. Malgrat que no hi ha relació econòmica directa, sí que n’hi ha d’indirectes, a través dels impostos. Les conselleries de salut tenen el pressupost més alt dels governs, més del cinquanta per cent del pressupost total. És eficient la despesa que fem? Podríem treure’n més rendiment dels diners invertits? No ho sabem perquè continuem sense la necessitat de retre comptes de com es gasten els diners públics i acabem parlant i jutjant actes i fets puntuals.

4. Són molt pocs els candidats que tenint una bona nota en les proves de selecció per escollir especialitat i lloc, trien l’especialitat de metge de família. Els actuals metges de família es formen dins del conegut sistema d’oposicions MIR, un altre filtre pel qual cal tornar a passar. Recordem que la nota més alta per entrar a la Universitat es dona a la facultat de medicina. Són bastants els que sense gens de ganes de fer de metge de família no els queda més remei que agafar-la i no és infreqüent que molts d’aquests es tornin a presentar als següents exàmens, i que alguns d’ells quan han acabat la seva formació de metge de família marxin a un altre país de la comunitat a exercir.

Conclusió: Si els estudiants amb les millors notes per accedir a la Universitat no volen fer l’especialitat de metge de família ni la volen exercir a casa nostra, sense cap mena de dubte tenim un problema i hi ha alguna cosa que no fem prou bé!

Roger Pla és ex-director gerent de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona.

Temas

Comentarios

Lea También