Ara és l’hora de proclamar una manduca: Unes eleccions gastronòmiques fan confrontar les sobretaules

Un canal de televisió ha organitzat unes divertides eleccions gastronòmiques que decidiran quin és el plat més representatiu dels 95 àpats escollits entre les dinou autonomies que conformen el mapa de l’anomenat Regne d’Espanya. Mitjançant vots telemàtics, han arribat a les semifinals cinc plats típics per cada comunitat, més o menys autònoma. I pel que fa a Catalunya, abans de disposar dels resultats finals, el cinc més representatius són: calçots, arròs del Delta, mongeta del ganxet, botifarra i fuet. En aquests moments, el fuet encapçala la selecció catalana. Però si vostè vol, té temps de capgirar els resultats fins al dia 29 de desembre, l’endemà dels Sants Innocents.

Competir amb els productes espanyols mai no ha estat fàcil. I ara per ara, el fuet encapçala la fe del paladar català front l’oli d’oliva andalús, el pernil aragonès, la favada asturiana, la sobrassada balear, els plàtans canaris, les anxoves cantàbriques, la cecina de Castella i Lleó, el formatge de Castella-la Manxa, la cavalla de Ceuta, la taronja valenciana, el pernil ibèric extremeny, el pop gallec, el raïm de La Rioja, els xurros madrilenys, el cuscús de Melilla, les llimones murcianes, els espàrrecs de Navarra i el bacallà del País Basc.

Davant aquesta responsabilitat històrica de la gastronomia ibèrica, Catalunya es presenta altra vegada dividida. Per què el fuet i no la llonganissa, es pregunten a Vic, capital i catedral històrica de la llonganissa? Per què l’arròs del Delta i no el de Pals?, qüestionen els empordanesos. I per què les mongetes del ganxet quan a Catalunya tenim dotzenes de noms i variants com l’afartapobres, l’escanya-capellans o el sacsa-collons del Vallès, diuen? Per acabar de dividir i fragmentar allò que fou un país culinari, el canal de televisió escull la botifarra. Per què de quina botifarra es parla? La dolça de l’Empordà, la d’arròs del Delta, la de ceba de la Terra Alta, la de pastoret del Priorat, la d’ou, la de bolets, la de pebrot, la de sang, el paltruc, el bull o la de cigala de gat del poble de Puigdemont?

Sortosament, només el calçot ni es qüestiona ni es debat, malgrat que encara no obté els suficients vots per encapçalar la selecció.

En aquest confús i estrany panorama nadalenc, tocar el menjar és tocar el senyal d’identitat individual i col·lectiu. Perquè cadascú és, més o menys, allò que menja. Monarquia o república, independència o autonomia, comunisme o capitalisme, Barça o Espanyol poden complicar una sobretaula. Però la gastronomia també. I encara més quan tantes i tantes cases han assumit i cuinen els plats de familiars i parents arribats d’altres terres més o menys espanyoles o catalanes. Toca discutir entre els matisos d’una anxova càntabra, una de Palamós o una de Roses? O sobre el toc diferencial entre l’oli andalús i el del Montsià? O si, nord enllà, els ufanosos bascos poden competir amb el seu bacallà i el portuguès o el d’Escòcia?

El canal de televisió que ha convocat aquestes eleccions afirma que ha estat assessorat per nutricionistes, experts culinaris, periodistes gastronòmics i per les denominacions d’origen. Però garanteix això un resultat just i un bon ambient a taula? Qui amb una mica de sobrepès convidaria a sopar un nutricionista? Qui compartiria taula amb una periodista a sou d’unes bodegues? Qui suportaria un cuiner professional a casa mentre només intenta fer uns ous ferrats? Qui se’n refia d’unes denominacions d’origen que envien els excedents dels seus productes a embotellar a altres països i amb segones marques? I encara més diplomàcia i sang freda requereix compartir taula amb unes veganes radicals, uns vegetarians estrictament abstemis o uns defensors dels animals front una llebre a la Royal.

Cap d’aquestes qüestions hauria de complicar mai cap àpat nadalenc, malgrat cunyats i sogres que hi fiquin cullerada. Si es vol una mica de calma, bona digestió i migdiada, només cal aplicar allò que abans s’ensenyava a la mainada ben educada: «menja i calla». I en cas de dubte, guanyi la manduca que guanyi aquestes eleccions gastronòmiques, deixar ben clar i català que el caldo i carn d’olla de Nadal de la mare i els canelons de Sant Esteve de l’àvia sempre eren i seran els millors del món.

Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet