No conec, pràcticament, cap noi ni noia de 20 anys, però els veig pel carrer, pel món. Lligats gairebé amb una cadena a un telèfon que els hi fa de tot, convertit ja en un ordinador de butxaca. Tots ells, amb excepcions notables. I sento cantar a Mina per internet ‘Il cielo in una stanza’, una cançó de Gino Paoli que parla de sentiments senzills, purs, perfectes. Li segueix la cançó ‘Emozioni’, un cant a la sensibilitat. No enyoro els temps d’aquelles cançons –anys 60– d’una notable ingenuïtat, perquè ara puc triar entre allò i el que se m’ofereix en l’actualitat. Però les diferències són gairebé siderals.
Si no tingués la memòria d’aquells anys en què en tres minuts de cançó es podia arribar a plorar (provin els lectors de no fer-ho amb Jacques Brel o la mateixa Mina) i sentir la felicitat dels sentiments mòrbids de tot jove, aquells sentiments que les hormones traïen i volien convertir en amors perfectes, si no tingués aquesta memòria, em resultaria difícil viure, com els hi deu resultar a molts coetanis meus. Llavors, els joves creien trobar en una altra persona, senzilla com ells, totes les virtuts i els somnis que brollaven del cap només tancar els ulls. Llavors tot estava per explorar i el camí de la vida s’oferia apassionant per ser descobert i fer-lo de mica en mica, dia a dia. Eren els temps en què es parlava d’utopies i ningú es posava a riure per pensar aquestes coses. Es van aconseguir algunes coses, com ara l’abolició del servei militar –un invent de Napoleó– o trencar els tabús religiosos. Però potser vam arribar al deu per cent de tot el que volíem fer.
Amb el temps, arribada una relativa maduresa, ens vam dir que les utopies eren necessàries però només com a punt de referència. I després van venir els naufragis de bona part d’aquella generació, es van trencar els amors eterns i altra vegada les hormones es van dedicar a trair-nos.
No vull ser solemne i dir que per primera vegada en molts segles, la generació que segueix als que pentinem cabells blancs, té un futur dur, difícil, i a vegades cruelment injust. Dóna igual si fa segles que no succeeix una catàstrofe similar, el fet és que toca viure-ho i patir-ho ara. La generació dels 60 no va ser ni millor ni pitjor que la dels nois i noies que ara tenen 20 anys. Però va tenir moltes oportunitats de refer un món castigat per una guerra mundial, on als nostres pares no els va quedar massa empenta més que per sobreviure.
Tenir vint anys ara és gairebé una promesa de condemnació. No hi ha treball fix –quan hi ha treball– ni paraula estable. I hem substituït la felicitat per un concepte tan materialista com «el nivell de vida» que, justament, està a la baixa. Tenir vint anys equival a anar per la vida amb poques esperances, sense un pla de futur, perquè el futur el marquen altres més que cadascú. Tenir vint anys és com dir que es presencia l’empobriment intel·lectual, i les expectatives se situen més a Anglaterra, als Estats Units o allà on ens vulguin escoltar, que aquí mateix. Tenir 20 anys és descobrir que el món i els que ho maneguen menteixen a dojo perquè aquest sistema de vida és una gran mentida per fer possible el màxim enriquiment dels que ja són rics.
Però també, tenir vint anys és saber que es pot tenir talent i que s’ha de cultivar i estimular-lo. I que el talent no té fronteres. I que cal recomençar tot de nou perquè els dels cabells blancs no és que no tinguem empenta, és que generalment comencem a no estar massa considerats. Els joves ja no poden comptar amb nosaltres, que vam voler escoltar consells quan érem joves i que, per tant, ara som reticents a donar consells, no fos cas que s’equivoquessin per culpa nostra.
Algú ha dit que la patacada que estem vivint a Occident és fruit dels 30 anys de disbauxa descontrolada, d’aquella enorme festa que va acabar fa gairebé deu anys, un final del qual molts no s’han assabentat encara. Com deia aquell film en blanc i negre, com més s’ha pujat falsament, «més dura serà la caiguda».
Potser un cop més, ara sigui l’hora de salvar-se individualment del naufragi, que és possiblement l’única manera d’aconseguir que quedi algun supervivent que perpetuï l’espècie. No ho sé, però no és hora de prometre res. Només de nedar i nedar per arribar a alguna platja on, un dia, es pugui descansar.
Ara bé, han entès els nois i noies de 20 anys que això significa un esforç? Potser quan ho descobreixi la majoria serà massa tard, perquè els més desperts ja hauran pres la davantera i s’hauran fet els amos de la platja i l’illa on refugiar-se.
Als que tenim cabells blancs només ens queda intentar acabar amb certa dignitat el que volíem fer i potser ha quedat a mitges. Si és possible. Però s’ha d’intentar, per obligació moral i perquè encara tenim força, com deia Serrat en aquell himne sempre vigent.
