Barris vells, bonys o forats, o tot plegat

La conservació i la regeneració dels nuclis antics és un malson per a molts municipis. La degradació dels nuclis històrics comporta una cadena de problemes socials, de seguretat, de neteja, de desaparició de comerços històrics, d’envelliment de la població… En altres casos, uns barris antics renovats i atractius suposen allaus turístiques, gentrificació, especulació, pèrdua d’identitat i moltes altres incomoditats per als residents. No es pot generalitzar, perquè cada ciutat i cada poble són un món, però entre la decadència i l’esplendor sovint només hi ha quatre passos. 

Salvar i rehabilitar un mercat modernista a Tarragona, per exemple, ha costat un munt d’anys, quasi cinquanta milions d’euros i una allau de crítiques dels veïns i comerciants. Mentrestant, molts negocis han tancat o han fugit del centre de la ciutat, afectant greument l’anomenat comerç de proximitat. Igual com a la capital, Tortosa, Valls, Cambrils i altres viles redacten plans estratègics per salvar un comerç que va íntimament lligat a un urbanisme públic accessible, amb menys vehicles i més pensat per als vianants que per altres menesters. Sense perdre de vista, també, els atractius turístics. Ni els canvis de costums comercials de la ciutadania.

La desertització de molts centres històrics començà amb la moda de les cases adossades amb jardinet 

La desertització de molts nuclis històrics va començar amb la moda de les cases adossades amb jardinet i els xalets als afores. Quan aquella febre d’or i d’hipoteques d’abans de la crisi econòmica i mentre les ajudes de la Unió Europea encara permetien «posar guapes» les ciutats. En paral·lel, la despoblació dels centres antics es va substituir per les noves migracions i pels sectors menys afavorits de la societat, fent vàlida aquella dita que diner crida diner i pobresa crida misèria. En aquest sentit, el mític Raval de Barcelona pot ser el més mal exemple de degradació urbanística de Catalunya. D’altra banda, el Call de Girona pot ser un bon exemple de com morir d’èxit per saturació. Entre aquests dos extrems, no és fàcil trobar un punt intermedi.

En alguns barris vells, quan no s’enfonsa una teulada, s’ensorra un edifici o es crea un niu de delinqüència i d’inseguretat ciutadana. Amb uns serveis socials retallats i desbordats, moltes persones grans viuen en absoluta solitud, no es poden valdre per si mateixes en edificis sense ascensor i algun dia se’n troba una de morta i abandonada al cap d’una temporada sense que ningú hagués notat la seva absència als carrers ni a les botigues. No és una visió pessimista de crònica negra, però ja passa massa sovint a poblacions cada vegada més deshumanitzades. Igual com els incendis a causa d’estufes o de males instal·lacions elèctriques. A més, els preus dels habitatges dignes, de compra o de lloguer, augmenten sense parar i també condemnen molta joventut a sobreviure a casa dels pares o a anar a parar a habitacles indignes. I l’oferta d’habitatge social és insuficient a les ciutats, mentre d’altra banda molts petits pobles perden habitants i es van desertitzant.

En alguns barris vells, quan no s’enfonsa una teulada, s’ensorra un edifici o es crea un niu d’inseguretat ciutadana

Quasi tothom sap que és molt més car rehabilitar un edifici antic que construir-ne un de nou amb totes les comoditats de la modernitat. I el mateix succeeix als nuclis històrics, malgrat les bones intencions dels ajuntaments escassos de recursos econòmics. Pel que fa als consistoris que van sobrats de diners, també hi ha la temptació de restaurar tant els nuclis antics que, al final, semblen mones de Pasqua amb alguns mobiliaris i elements urbans afegits provinents d’aquella dèria del disseny que va omplir Barcelona d’andròmines estèticament esfereïdores.

ca de Barberà, Priorat, Ribera d’Ebre i Terra Alta. Era una selecció de fotografies presentades al primer concurs fotogràfic que va convocar la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Reus i Comarques. Comparar la bellesa d’aquelles antigues imatges amb l’actualitat demostra que moltes coses han millorat a la majoria de les poblacions retratades. No obstant això, encara queden molts bonys i forats d’aquells que mai no es retraten perquè donen mala imatge. A més, de l’estètica de la pobresa, la decadència, la deixadesa i la brutícia mai no se’n treu res de bo, excepte la mala consciència. 

* Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.