Calen mitjans de comunicació fiables. Saber on som per saber on anem

L’altre dia li explicava, i amb orgull, a una antiga companya de la facultat de periodisme que la primera notícia que vaig publicar ja com a periodista de veritat va ser sobre un pregó de Santa Tecla. D’això ja en fa més de vint anys. A la redacció d’aquell modest Nou Diari vaig començar a aprendre com molts altres periodistes tarragonins aquest ofici. Un any després d’aquella noticieta sobre el pregó, el diari va tancar. Com també han tancat centenars d’altres després a l’Estat. 

Fa vint anys els de la meva generació ja vam començar a sentir de la crisi del periodisme. Vam començar a descobrir ben aviat això que s’ha convertit en un lloc massa comú, com aquelles places i carrers que creuem cada dia però que ben bé no mirem gaire mai. 

Aquest ofici, «el más hermoso del mundo», com diu el mestre de periodistes José Martí Gómez, ens ha ajudat a treure algunes castanyes del foc i a entendre un món que no ha parat de fer-se gran i complicat gràcies al món globalitzat d’internet, un altre d’aquells carrers pel qual passem sovint sense parar gaire atenció. 

L’ofici s’està perdent

L’ofici de periodista està molt fotut. Ho explica un altre que en sap, l’Enric González, en les seves imprescindibles Memorias Líquidas. Això funcionava com tants altres oficis: un entrava d’aprenent, si no l’espifiava massa el feien oficial, i si era realment bo arribava a mestre. Això cada cop funciona menys així i els perquès són molts i difícils d’explicar. 

En vint anys, des del tancament de què us he parlat, analistes del món i part de la galàxia han fet profundes anàlisis de per què els mitjans de comunicació no se’n surten del tot.

Calen mitjans de comunicació fiables per poder prendre decisions informades 

Si voleu us en passo algun, però en resum hi ha una barreja en què entra el canvi que ha suposat internet, els canvis en la forma de consumir informació, la globalització i també, i això ho diem poc, per responsabilitat dels mateixos periodistes i de les empreses. I potser, i perdoneu que us atabali, però també una mica de tots nosaltres com a ciutadans.

I quin és el problema? Que si no sabem quin món ens envolta malament podem triar adequadament cap a on i com hem d’anar, ens calen mitjans veraços i fiables per poder escollir amb coneixement de causa.

Calen mitjans de comunicació fiables per poder prendre decisions informades. Pels qui pregunten que amb internet i xarxes socials qui vol diaris, els diria això és com preguntar que perquè volem les fleques si ja tenim els camps de blat. Qui destria el gra de la palla? O traduït, qui ens podem creure si ens explica una cosa? Com sabem que no ens enganya o ens manipula?

Nosaltres els periodistes segurament no hem defensat prou el nostre ofici, de vegades hi ha hagut cert apalancament i no hem respectat els principis del que havíem de fer, de l’ofici. Com diu la Milagros Pérez Oliva, una altra de les mestres, ens hem passat probablement massa semàfors en groc.

El valor de la informació veraç

I els lectors, oients o televidents? No hem valorat prou com és d’important la informació veraç, contrastada, ni que no sigui la que esperem o la que ens agradaria. Hem optat pel tot de franc. Pel camp de blat sense intermediaris o pel pa sense mirar-ne la qualitat. I així la democràcia no funciona, de veritat que no. Després de la victòria de Trump a les eleccions americanes alguns articulistes, inclosa la Milagros Pérez Oliva, van relacionar-la amb un electorat que ja no creia en la informació sinó que preferia postveritats que els agradessin. Aturem-nos un moment al carrer aquest i pensem-hi una mica. 

 

* Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant 15 anys va cobrir informació d’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per diversos mitjans catalans i estatals. Actualment és responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.