Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Ciudadanos, el veritable rostre del camaleó

Els orígens. Ciutadans va néixer com a oposició a l’hegemonia de l’independentisme. Però, a la vegada, era la resposta nacionalista de caràcter invers que ara ha portat a la política espanyola

Josep Carles Rius

Whatsapp
Ciudadanos, el veritable rostre del camaleó

Ciudadanos, el veritable rostre del camaleó

Vaig entrevistar Albert Rivera l’abril del 2015. En aquell moment, el líder de Ciudadanos era el personatge polític del moment. Com ara. Les enquestes li atorgaven un paper decisiu tant a Espanya com a Catalunya. Representava la «nova política» en el centredreta, com Podemos ho feia a l’esquerra. La paraula més repetida durant l’entrevista va ser «regeneració». Recordo la insistència a proclamar que ells no eren «ni de dretes ni d’esquerres, ni rojos ni azules».

Quatre anys després, Toni Roldán, l’home que ha obert la crisi al partit, li acaba de preguntar a Rivera: «com superarem la política de confrontació de rojos i azules que vam venir a combatre, si ens convertim en azules?; com construirem un projecte liberal a Espanya si no som capaços de confrontar a l’extrema dreta que està als antípodes en tot el que pensem?».

Aquesta és la clau. Ciudadanos es presentava com el partit de centre, capaç d’atorgar majories de govern a dreta i esquerra. Però avui és company de viatge de l’extrema dreta i la crossa necessària per blanquejar la corrupció del Partit Popular. Per què Albert Ribera ha dilapidat les expectatives que havia generat? Per estratègia? Per intentar el sorpasso al Partit Popular i convertir-se en el líder que tornés a unificar a la dreta, en el nou Aznar? Si fos aquest l’objectiu, Albert Rivera hauria fracassat. Ha guanyat diputats, però el PP ha resistit. Pablo Casado és el líder de l’oposició.

I si fos per realisme? Perquè Ribera pensa que a Espanya només hi ha vida en els blocs, en la dreta i l’esquerra. Que això del centre aquí no té futur; que estem condemnats a viure en les dues Espanyes. Que el poder mai es pot conquerir des d’una ‘tercera Espanya’.

I si fos per convicció? I si tot aquell discurs de «ni rojos ni azules» fos només una façana i la veritable «ànima» dels líders del partit hagués estat sempre la que avui emergeix. I si el nucli dur del partit, el que va néixer i créixer a Catalunya, hagués construït un partit nacionalista espanyol que, com un camaleó, el que fa és canviar de color segons les circumstàncies?

Ciutadans va sorgir a Catalunya com un partit per fer front al nacionalisme. A mesura que el catalanisme perdia força davant l’independentisme, Ciutadans passava de tres diputats al parlament a la força més votada. Era el partit de la resistència i això li generava fidelitats a Catalunya i a la resta d’Espanya. Tant, que el nucli fundador va decidir, amb avals molt poderosos, fer el salt a la resta de l’Estat. Amb un gran èxit.

El patrimoni polític més important de Ciutadans era haver plantat cara al nacionalisme a Catalunya. Era, deien, el partit que havia tingut el coratge d’enfrontar-se a l’hegemonia dels que «volien trencar Espanya». Però amb això no n’hi havia prou, i calia vestir una proposta ideològica que anés més enllà del conflicte a Catalunya. Era necessari conformar una alternativa: de la socialdemocràcia al liberalisme, d’un discurs socialment avançat fins a l’ortodòxia capitalista més dura. El camaleó va canviant de color en l’aparença, però el principi fundacional segueix intacte.

Quin és aquest principi fundacional? És el nacionalisme. Ciutadans va néixer com a oposició a l’hegemonia de Convergència, ERC i la CUP. Però a la vegada, era una resposta nacionalista de caràcter invers. A partir d’aquí uns i altres es van retroalimentant fins a dibuixar una Catalunya partida en dos i una història que, de tan coneguda, no cal recordar. En el fons, el que passa ara és que Ciutadans (Ciudadanos) ha traslladat a Espanya la seva veritable identitat i per això els que es van creure la «regeneració» i el «liberalisme» se senten decebuts. Enganyats.

Ciudadanos no és la «tercera Espanya». És una de les de sempre. La nacionalista espanyola. Recordo que en acabar l’entrevista amb l’Albert Ribera, ara fa quatre anys, em va quedar la sensació d’haver assistit a una exhibició de retòrica a prova de qualsevol pregunta. El temps m’ha donat les respostes que no vaig aconseguir en aquella ocasió. I, la veritat, no són molt positives pel futur d’aquest país.

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’

Temas

Comentarios

Lea También