Comuns i Podem. Una peculiar manera de canviar el món només en teoria

Lluny del que promulguen. Almenys, la dreta no se n’amaga ni dissimula gaire com és, però dir-se d’esquerres en aquest estat hauria de significar una pràctica ben diferent a la que ens tenen acostumats

Frederic Porta

Whatsapp
Comuns i Podem. Una peculiar manera de canviar el món només en teoria

Comuns i Podem. Una peculiar manera de canviar el món només en teoria

Ja no ve a tomb denunciar les actuacions de la dreta política d’aquest estat perquè, al cap i a la fi, fa massa temps que els coneixem i són perfectament previsibles. Mai no es mouen de lloc. En tot cas, et pot traure de polleguera que continuïn entestats en negar la corrupció sistèmica que arrossega Espanya i no facin res per combatre-la. O que siguin tan primàriament demagogs. O que no persegueixin les conductes pròpies dels llestos amb desig extractiu disposats a traure profit de l’administració i el llarg etcètera que podríem afegir. Però avui, com diria el clàssic, no toca i preferim dedicar-nos a una altra mena de murris que acostumen a sortir també a escena per dir blanc i fer negre. Aquestos ens molesten força més per manca radical de coherència.

Toca, doncs, saludar als comuns i a tots aquells que volien assaltar els cels, canviar el món i no sé quantes meravelles més i només han descobert, en tot cas, el que ara anomenem ‘postureig’, la paga, la tarja de crèdit del càrrec i tants cants de sirena més que els han deixat fora de combat transformador.

Mentre el personal viu, cada cop més, en precari, amb feines de nyigui-nyogui que no s’aguanten per enlloc i convertint l’epopeia d’arribar a final de mes en l’objectiu central i únic de les seves existències, ells continuen sent uns revolucionaris de fireta, d’infinitat de gestos sense fondària ni contingut. Són, simplement, uns assimilats pel sistema que tant deien combatre. Ara, ja els hi va de conya ser utilitzats pel règim, que a l’aixopluc del poder s’hi viu la mar de bé i, en canvi, al carrer acostuma a fer un fred que pela. Fa molts anys, quan l’esquerra encara s’equivocava com a esquerra, encara sortia gent a denunciar aquestes desviacions.

Ara ni això, ja no cal. Amb la seva inacció, mantenen ben vigents i presents aquelles injustícies socials que tant deien combatre. Lluny de pressionar per tombar-les, es limiten a la política d’aparador, de maquillatge, superficial, de la que no serveix per a corregir i millorar la vida del personal.

Valguin dos detalls: La bajanada de les lluites epidèrmiques, tipus llenguatge inclusiu, plantejades com a gran remei als mals d’aquest món quan no passen d’ocurrència i el magnífic exemple d’una Ada Colau que obvia crítiques generalitzades mentre desfà la Barcelona que coneixíem.

No entrem tampoc a valorar si els comuns són, abans de cap altra consideració, espanyols de soca-rel i sentiment, posició del tot legítima, però que grinyola força si la contemplem des del guirigall de la política catalana en la que portem una dècada llarga tomba i gira amb el Procés. Un repàs a les seves actuacions en aquest lapse pot sonar a qualsevol cosa, tret d’una posició realment progressista.

Procés que ha servit de pas per deixar ben clar quin és el paper d’ERC en aquesta funció, cap altre que la voluntat i el desig ferri de substituir Convergència com a eix central i transversal de l’administració autònoma del país i, sobretot, erigir el partit en repartidora de feines i càrrecs entre els seus afiliats, gent encantada de ser triada per actuar com a fre del desig de dos milions llargs de persones que es declaren, encara, independentistes.

L’anomenat ‘junquerisme’ és només autonomisme 2.0 que, també i com és costum general dels partits, brama amb la boca plena sobre certes aspiracions i objectius i acaba actuant fermament en sentit absolutament contrari al que predica. Amb l’elecció de Pere Aragonès com a president de la Generalitat, el procés va expirar de manera definitiva i ara, ERC, sense que se n’assabenti ni el gruix del seu electorat, no passa de ser el millor aliat possible d’un Sánchez que els necessita per aprovar pressupostos a Madrid i per mantenir el corral català sense gaire cridòria, finalment sotmès. Entre uns i altres, comuns, ‘podemites’ i ‘erkis’, Déu n’hi do. A sobre, ni se’ls critica per com actuen.

Ser d’esquerres no casa gaire amb el que ells promulguen i practiquen. Tanta comoditat acaba per afartar a qualsevol que disposi de criteri propi i ulls a la cara per jutjar-los.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También