Del comunisme al consumisme. Moscou s’ha convertit en un parc temàtic de nous rics

El primer que et trobes de Rússia en agafar un taxi de l’aeroport de Moscou és una pantalla d’alta definició immensa, amb l’anunci d’un Jaguar esportiu. Passa just quan es compleix el centenari de la Revolució Soviètica i serveix el contrast en forma de metàtesi lingüística: del comunisme al consumisme.

A mesura que et vas endinsant en la quotidianitat, t’adones que Moscou s’ha convertit en un parc temàtic de nous rics, capacitats adquisitives elevades que es passegen en cotxes negres de gam-ma alta, i que es vesteixen amb tantes etiquetes de marca que en comptes de mirar la gent gairebé has de llegir-la. El sobreïx de diner es veu també, i de quina manera, amb l’obra pública que convoca el Campionat Mundial de Futbol 2018, que es jugarà a Rússia, entre altres a l’Estadi Krestovski de Sant Petersburg, en el qual té partit dimarts vinent la Selecció Espanyola.

A Sant Petersburg es nota especialment la polseguera de l’obra pública. La priorització de Moscou com a capitalitat capitalista la va deixar de banda, fiant l’energia de la Venècia Bàltica al seu europeisme, bellesa i història. Però ara toca refer carrers i barris, i les ciclòpies -allà tot és immens com els seus paisatges- enginyeries de les grans rondes i sobretot el metro, obligat a circular per sota dels rius i canals que menen al Neva. El metro de Moscou és l’Acròpolis del proletariat, però el de Sant Petersburg és l’Empire State capiculat, les escales mecàniques no s’acaben mai i al final no saps si vas a agafar el metro o ets al mig del ‘Viatge al centre de la Terra’. 
La mòmia de Lenin a la plaça Roja, el sinistre edifici de la Lubianka, seu de la policia política, i el rònec museu que recrea aquella sordidesa cruel són els escarits testimonis del centenari de la Revolució a Moscou. 

A Sant Petersburg hi resta la part bona: el Palau d’Hivern convertit en l’Ermitage, una de les pinacoteques més importants del món, i l’heroisme que va aturar el III Reich a costa d’un setge terrible de 900 dies i 700.000 morts. Les marques pels carrers avisant d’on podien impactar els trets dels franctiradors són empremtes de la història que situen preciosos passeigs per la preciosa avinguda Nevski.

Canvi ràpid perquè no és ‘ex novo’

A l’avinguda Nevski, que tampoc te l’acabes d’acabar i que quan te l’has acabada desitjaries que no s’acabés mai, t’adones que el pas del comunisme al consumisme s’ha fet tan ràpidament perquè no és ex novo. Perquè els russos van ser consumistes abans que comunistes, i el que han fet ara no és inventar res sinó tancar un parèntesi. Els grans magatzems Gostin Dvor daten de 1757 i tenen nogensmenys que 53.000 metres quadrats en dues plantes que són llargs passadissos, format palau, on les cambres i sales són botigues. Van ser els russos i no els americans els qui es van inventar els mall (centres comercials). A l’altra vorera, l’antic mercat Eliséiev convertit en paradís de les delicatessen nacionals: les ostres, els fumats i el caviar. Bonic d’evocar que per allà hi van passar Dostoievski, Puixkin, Gógol, Txaikovski, Xostakóvitx...

A l’Ermitage també perceps aquesta solució de continuïtat: després de resseguir totes les nissagues dels tsars, fas cap a la sala on els revolucionaris van interrompre la reunió del govern que van destituir. 

El rellotge marca l’hora en què es va aturar aquella història, les 2.10. Només el Partit Comunista celebra la Revolució, però al carrer veus que el preu del capitalisme salvatge l’han hagut de pagar les capes populars que els voten fins a convertir-los en segona força parlamentària. 

Hi ha pobresa, els salaris són baixos i forcen la pluriocupació. La fotografia en blanc i negre que contrasta amb el Jaguar en alta definició és la de gent gran amb roba vella treballant en mil coses perquè la jubilació és miserable. Però són discrets en la crítica, del passat i del present, i parlen amb orgull del seu gran país.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, Bastista ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.