Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Deu anys després de l’alto el foc d’ETA Euskadi vota estabilitat

Iñigo Urkullu. Coneix el teixit del país, és mestre i filòleg i manega 
bé la popularitat. És un polític preparat, prudent que tornarà a ser lehendakari per tercer cop consecutiuLa mirada

Antoni Batista

Whatsapp
Deu anys després de l’alto el foc d’ETA Euskadi vota estabilitat

Deu anys després de l’alto el foc d’ETA Euskadi vota estabilitat

El proper 12 de juliol, Euskadi anirà a les urnes. Seran unes eleccions estranyes, és votarà de dol i amb mascareta, però els resultats s’assemblaran molt als del Parlament actual i, amb tota probabilitat -diria fins i tot que seguretat- Iñigo Urkullu serà lehendakari per tercer cop consecutiu.

Els sondejos electorals pràcticament calquen l’actual distribució d’escons. Estimen que guanyarà el PNB, amb 30 diputats, seguit d’EH-Bildu, amb 17; el PSE, 11; 8, Podemos, i 7 la coalició PP – Cs, si es reedita. En el càlcul d’aquestes probabilitats que freguen la seguretat, repetirà la coalició de govern entre el PNB i el PSE, una fórmula realment magistral que havien creat als anys noranta José Antonio Ardanza i Ramón Jáuregui: sumant els grans centres de les identitats compartides, la societat no es fractura i l’empenta econòmica superava el drama de la reconversió industrial, del Bilbao del ferro siderúrgic al Bilbao del titani del museu Guggenheim. El pacte entre nacionalistes i federalistes assossega la societat basca i dona a la política basca chance a la política espanyola.

Aquestes eleccions venen a punt de complir-se -de celebrar-se!- una dècada de l’alto el foc d’ETA, de 5 de setembre de 2010. La pau s’ha consolidat i ha operat molts de canvis en el mapa sociopolític. Un de significatiu és el de la moderació de l’esquerra abertzale, que passa de la dinàmica contestatària del no a tot a la realpolitik de governar institucions amb molt de poder, sobretot en un àmbit municipal en què van arribar a guanyar l’alcaldia de Donostia. En aquestes coordenades, exerceixen una oposició constructiva, participant en les geometries variables, que es veu molt més enllà d’Euskal Herria a través de les pantalles mediàtiques de les Corts. Van contribuir a fer possible el govern d’esquerres i han estat a punt de fer possible la derogació exprés de la reforma laboral, si no fos perquè el PSOE se’n va desdir només unes hores després de signar. El rèdit del protagonisme propi i del desgast de l’adversari, tanmateix, l’han guanyat.

L’esquerra independentista ha obert el partit a un ampli espectre ideològic. Per posar-se al dia, van renovar la direcció amb una generació que ja no era tributària d’ETA, el paradigma del senador Jon Iñarritu, molt ben equipat jurídicament, bon orador i que ve d’Aralar, el partit abertzale que va criticar la violència. Al costat dels joves, mantenen però l’experiència dels qui havien fet el pas de la pau, començant per Arnaldo Otegi i seguint per l’europarlamentari Pernando Barrena, dos pesos pesants de l’alta política.

La pau ha confegit doncs un mapa polític basc d’estabilitat, que sap conjuminar la legítima aspiració d’autodeterminació amb una gestió notable del dia a dia, amb respecte dels sentiments de pertinença patriòtica diversos, i tirant el país endavant en les millors condicions possibles en les condicions impossibles de la pandèmia.

Iñigo Urkullu coneix el teixit del país, és mestre i filòleg, i manega bé la popularitat amb l’experiència de qui ha estat futbolista de Primera Juvenil i gendre de futbolista, Arieta, el gran davanter centre de l’Athletic. És un polític preparat, prudent, honest i amb visió d’Estat, tornarà a ser lehendakari i el País Basc anirà endavant, fent compatible la tàctica possibilista de la governança amb l’estratègia de la independència cap «al final de la utopia». La majoria nacionalista sempre està a l’expectativa de formar un govern entre el PNB i EH-Bildu: Urkullu i Otegi saben com entendre’s, han parlat molt al llarg de les seves vides polítiques i ja ho van pactar l’any 1998, quan ETA començava el seu viatge al final de la violència a la legislatura de la treva de Lizarra-Garazi.

Aquest anar cap a la independència, a més a més, se’l poden permetre sense sortir de la Constitució, perquè hi van reservar els seus drets històrics a la disposició addicional primera, amb repercussió a la de l’Estatut de Gernika. Definitivament, els bascos van fer la Transició amb el terrible llast d’ETA arrossegat del passat, però van saber negociar el seu futur econòmic i polític molt millor que els catalans.

Temas

Comentarios

Lea También