Dietari de confinament: Dues setmanes després, tot és igual però diferent

Sona el despertador i encara hi ha aquella estona. No us passa a vosaltres? No dura ni un minut, encara amb els ulls entreoberts. I penses que tot era mentida, que no podia ser cert tot plegat. Però res, llavors obres els ulls del tot i tornes a la realitat. No era cap malson, ho estem vivint de debò. I s’engeguen els automatismes. Rutina matinal de confirmació: sona la ràdio i va repassant la xifra de morts i infectats. I jo que ja no la sento. O sí que la sento, però no l’escolto. La informació ja no penetra, rebota quan toca el meu cos. És com si aquests dies, com a mecanisme de protecció, hagués desenvolupat una armadura que m’aïlla de l’exterior. Com si tot allò que passa allà fora no anés amb mi, perquè jo em trobo bé. La gosadia de la supèrbia, de creure’s immune al desastre fins que te’l trobes de cara. Però mentrestant, per què m’he d’estar aquí tancat si jo no he fet res mal fet? Que em trobo bé, collons. Que l’únic que em fa mal és l’ànima, d’estar aquí tancat. I a poc a poc, la distància que em separa de l’exterior cada vegada es fa més gran. I apareixen els contrastos, ja tot va de contrastos.

Mentre fora el món pateix i s’hi batalla la vida, la meva només pot fer que quedar-se dins, al meu microcosmos. Tant que ens havien ensenyat que per ser útils i rendibles havíem de fer, fer i fer, i just va ara i precisament se’ns demana el contrari: que ens quedem a dins i no fem res. Que l’únic horitzó realista a curt termini sigui passar de la millor manera les hores que tinc al davant fins a tornar al mateix lloc amb les mínimes ferides possibles. Dies que són iguals, però que ja en quedarà un de menys. Per quan? Aquesta és la pregunta, encara sense resposta. Potser no crema el confinament tant com la incertesa. Quant durarà tot això? Seré capaç de resistir-ho? Quin és el peatge emocional que pagaré? Com serà l’endemà?

I així anem passant el dol. Dol individual i col·lectiu a la vegada. Dol social per la pèrdua de la nostra vida antiga i de tot allò que solíem ser: les relacions socials i els sopars amb els amics. L’excursió a la muntanya, el diumenge en bicicleta. El dinar a casa els pares o l’abraçada de qui t’estimes. Es veu que això de deixar de ser éssers socials era més dur del que ens havíem dit. I que depeníem dels altres més del que ens pensàvem. I sort de Skypes, Facetimes, Jitsis o succedanis, que ens ajuden a escurçar distàncies amb tot allò que crèiem que era nostre. I mira’ns ara, condemnats a lluitar per no caure a les grapes de la indiferència. Aquest és el repte quan, de sobte, apareix la boira que no ens deixa veure més enllà de l’avui i l’ara. Ja no demanava un horitzó, però ni tan sols aquelles fites que ens ajudaven a seguir caminant? S’esvaeix la il·lusió, desapareixen motivacions i incentius. S’imposa la monotonia. És la nostra vida d’ara. I a poc a poc n’haurem d’anar aprenent. A rebaixar pretensions per trobar noves pedres que ens ajudin a creuar el riu: la trucada de la mare, cada vespre puntual. El capítol nou d’aquella sèrie que em té enganxat. Acabar el llibre de la tauleta de nit. Que pari de ploure i torni el bon temps, i pugui prendre el sol a la finestra. El missatge de l’amic, que li donen l’alta! Arreglar l’àlbum de fotos de l’última escapada. Comentar la jugada al grup de WhatsApp dels amics. Baixar al carrer a comprar el pa. El somriure que ningú veu mentre penses tot el que farem quan tot això s’acabi. Que les xifres del matí –que no són números, sinó noms i patiments– de sobte sonin diferent i m’ensenyin que hi ha arribada. Mentrestant, demà em tornaré a posar el despertador.

*Albert Mercadé actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra.