Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Dos pacifistes defensant-se d’acusacions de violència: Jordi&Jordi a la sala de vistes

Respecte. En Sànchez va fer una feina extraordinària a la Fundació Jaume Bofill, promovent valors tan alts com la democràcia, els drets de les minories i l’educació. Abans de presidir l’ANC, va ser adjunt al Síndic de Greuges

Antoni Batista

Whatsapp
Dos pacifistes defensant-se d’acusacions de violència: Jordi&Jordi a la sala de vistes

Dos pacifistes defensant-se d’acusacions de violència: Jordi&Jordi a la sala de vistes

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart tenen un element diferencial de la causa comuna que els ha assegut a la banqueta del Procés: no hi arriben com a polítics institucionals, presideixen dues entitats civils que apleguen milers de socis. Però comparteixen tots dos una trajectòria de pacifisme que resulta que s’ha de defensar d’un suposat delicte de rebel·lió, que comporta violència.

Una de les frases més curioses del llenguatge jurídic, que aquests dies ha esdevingut quotidianament televisiu, és «si no hi ha delicte, no hi ha autor». Serà decisió del Tribunal Suprem si hi ha el delicte que comporta violència, però donant la volta a la frase, el que els acusats han volgut acreditar és que dos pacifistes difícilment practicaran una violència que detesten des de les seves conviccions més profundes.

Jordi Sànchez té al darrere un currículum no violent des que comença el seu activisme a la «Crida per la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes».

Encara no tenia vint anys, que fa debutar el seu compromís cívic, al costat d’un altre no violent de pedra picada com Àngel Colom. Els vaig conèixer periodísticament aleshores, anys vuitanta, i els recordo perfectament tots dos amb una certa pàtina de monjos de Taizé, citant Gandhi i Lanza del Vasto i acusats per l’anticlericalisme nostrat de «fer olor d’encens». Un i l’altre van triar camins diversos, però la idea de la pau va seguir sent substancial de la seva manera d’entendre la ciutadania.

Després, Jordi Sànchez va transitar per les rodalies d’Iniciativa per Catalunya, tot i que sense carnet. Va ser a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió amb aquestes sigles, i va fer amics de tots els colors que allà estaven representats, és a dir, de tots els partits.

En acabat, va fer una feina extraordinària a la Fundació Jaume Bofill, promovent valors tan alts com la democràcia, els drets de les minories i l’educació, vessant en el qual s’ha focalitzat en el tram més recent. Com a director de la Fundació Bofill, va patrocinar una recerca acadèmica que vaig endegar juntament amb el doctor Miquel Almirall sobre la vulneració del dret de la presumpció d’innocència a la premsa.

Recerca exhaustiva d’un any (2018), compulsant 1.200 exemplars de cinc diaris, anàlisi quantitatiu rigorós, que sense aquella beca no hauria estat possible. El resultat va ser que la premsa vulnera sistemàticament la presumpció d’innocència, 2.300 notícies. La tragèdia és que ara ell n’ha estat una víctima més i molt especial.

Abans de presidir l’ANC, que de fet és el que l’ha portat a la banqueta, encara va fer una tasca importantíssima de servei directe de les institucions a les persones, com adjunt al Síndic de Greuges. Recordo un sopar de cap d’any, en el qual també hi havia el Síndic, Rafael Ribó, al qui en Sànchez va trucar per desitjar-li una bona entrada. En Ribó va dir que en Sànchez era un treballador exemplar, i va fer la broma que a més a més tenia la paciència d’aguantar-lo a ell.

La trajectòria de Jordi Cuixart no és tan dilatada, perquè és més jove, però comença amb la inequívoca manifestació de no-violència de declarar-se insubmís al servei militar obligatori. És un veritable home fet a ell mateix, que passa d’escombrar un taller com aprenent a fundar una empresa que ara té més de setanta treballadors.

La seva activitat social la desplega a la junta d’Òmnium Cultural que va presidir Muriel Casals, estimada de gairebé tothom. Coincidíem als grans actes de l’entitat, els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia, els més importants en llengua catalana, i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Allà el vaig conèixer, impulsant una campanya per denunciar els crims del franquisme en el quarantè aniversari de la mort del dictador.

Va ser una acció molt especial perquè era una manera de fer real l’última reivindicació que va deixar pendent Josep Benet, un dels protagonistes més importants de la història de Catalunya del segle XX: historiador, advocat de presos polítics i el senador més votat de les primeres eleccions democràtiques de 1977.

L’últim cop que vaig saludar en Cuixart va ser precisament en un acte molt significatiu d’aquella campanya, perquè es va fer a dintre de la Model, quan encara hi quedaven presos. No se m’hauria acudit mai que al cap de poc temps ell fos empresonat. Estava convençut que la democràcia espanyola estava prou consolidada per no haver de perseguir penalment una persona tan bona i honesta.

Antoni Batista és Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios