Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

El consens necessari

A hores d'ara el consens diguem-ne unionista gaudeix de molt bona salut
Whatsapp

Les dinàmiques habituals del sistema de partits imperant a casa nostra fan que la recerca del consens sigui una pràctica que o bé es limita a aspectes tècnics, on aquest és pràcticament inevitable, o bé es restringeix a les grans ocasions en què els interessos generals estan per sobre dels partits. El problema és que aquestes ocasions són, per desgràcia, molt escasses. Ara mateix som en una d’aquelles situacions en què es reclamen grans consensos per fer avançar el país, unes demandes que provenen des de la pràctica totalitat de l’espectre polític. Així, el consens és una reclamació tant dels que volen estrènyer els llaços amb la resta de l’Estat com dels que desitgen el contrari. Aquestes demandes no sembla que siguin ateses per la majoria de la classe política, potser més preocupada pel resultat de les properes eleccions únicament en clau de partit i, per tant, de l’evolució de la seva representació parlamentària, que no pas en termes de l’acceptació per part de la ciutadania del model de país amb què concorreran a les eleccions.

A hores d’ara el consens diguem-ne unionista gaudeix de molt bona salut, ja que tant el PP com el PSOE tenen molt clar això del sentit d’Estat i de les necessàries renúncies en benefici dels interessos generals. En canvi, el consens diguem-ne sobiranista no es pot dir que es trobi en la mateixa situació, ja que els diferents partits fins ara no han estat capaços d’aparcar les seves divergències tàctiques ... al marge que en alguns casos comparteixin plenament les estratègies. És a dir, que pel que s’està veient les darreres setmanes aquells que reclamen la formació d’un Estat propi no tenen el sentit d’Estat gaire desenvolupat ja que, en cas de tenir-lo, farien les renúncies tàctiques i ideològiques necessàries per poder fer efectiu el seu model d’Estat. Tot plegat no deixa de sorprendre ja que l’exercici de les funcions d’Estat fa que els agents implicats (partits, organitzacions empresarials, aparell judicial, etc.) desenvolupin una capacitat de supervivència a efectes de mantenir aquest status quo, el qual volen trencar uns altres agents que, en canvi, no tenen tan fàcil arribar als consensos no només necessaris sinó imprescindibles si el que volen és crear un nou Estat. És evident que la partida és oberta però també ho és que les decisions que s’estan prenent a banda i banda configuren un context no gaire procliu a trencar amb l’actual status quo. Temps al temps.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También