El dret a l’escolarització en temps de pandèmia

La Covid-19 no ens ha donat treva ni durant l’estiu. Cada dia més rebrots, contagis, hospitalitzacions i morts. Espanya és el país europeu amb una incidència acumulada de nous contagis de Covid-19 per cent mil habitants. Ens trobem amb una crisi que ens està desestabilitzant a tots i ens està fent canviar les nostres rutines, costums i hàbits diaris. Una crisi que ens crea incerteses i inseguretats; que és difícil de gestionar perquè és del tot imprevisible i que per tant no és gens fàcil prendre decisions en un escenari tan canviant. La Covid-19 està tenint unes conseqüències molt greus en l’àmbit sanitari, econòmic, social, laboral, fins i tot psicològic però també en l’àmbit educatiu. Intentarem centrar-nos en aquest últim aspecte.

Fa poc dies, el Govern central i les comunitats autònomes van pactar un paquet de 29 mesures, d’obligat compliment, destinades a convertir els centres escolars en espais segurs. Entre altres: que els centres es mantindran oberts durant el curs, amb servei de menjador i de suport a alumnes amb necessitats especials i en situació de vulnerabilitat. Les escoles, únicament es tancaran si els brots es descontrolen. Distància interpersonal de metre i mig, mesures de seguretat i higiene, mascareta obligatòria des dels sis anys; rutina de rentat de mans (almenys cinc vegades) durant l’horari escolar; possibilitat d’instal·lació de càmeres en les aules, perquè els alumnes que estiguin en quarantena puguin seguir les classes des de casa; utilització de material individual; un màxim en les aules de primària de 20 alumnes; ventilació constant d’aules; evitar aglomeracions i recomanació d’anar al col·legi caminant o en bicicleta. A més tot el personal s’haurà de prendre la temperatura; classes presencials fins al 2n d’ESO...

Malgrat tot això, hi ha un sector de professors i pares d’alumnes, que tenen una sèrie de preguntes, interrogants i dubtes (entre altres coses pels continus canvis de criteri de les autoritats sanitàries, sobre la gestió de la pandèmia) i que, segons ells, encara no estan resoltes. Pensen que s’han de prendre decisions molt meditades, reflexionades i no improvisades i que actualment no es donen les condicions idònies ni les mesures de seguretat suficients i adequades als centres escolars, que puguin garantir i protegir la salut de tot el personal de les escoles i especialment la dels seus fills.

Les escoles i els instituts, avui dia, poden garantir que no hi haurà cap contagi? Perquè hem de partir de la base que el dret a la salut i a la vida està per sobre del dret a l’educació dels nens. La resposta és òbvia: impossibilitat de garantir al 100%, que no hi hagi cap contagi a les escoles. El contagi zero no existeix. Sempre hi ha un risc. Mentre no es descobreixi una vacuna, ens hem d’acostumar a conviure amb el virus. Haurem de compatibilitzar les activitats econòmiques, laborals, socials amb les classes en els col·legis. S’ha de garantir el dret a la vida i a la salut, però també a l’educació de les persones. Tampoc no es pot oblidar que l’educació és totalment obligatòria entre els alumnes d’edats compreses entre els 6 i els 16 anys i que l’escolarització presencial és un deure i a la vegada un dret, amb la finalitat d’acabar amb les desigualtats i, a més a més, la docència presencial és fonamental per la formació, l’educació i la transmissió de valors.

Una tornada a les aules, encara que sigui amb més protecció i prevenció, suposaria un gran triomf contra el coronavirus. Hem de tornar a la realitat diària.

Hi ha moltes famílies que es declaren insubmises i que tenen decidit no portar els seus fills al col·legi mentre no els garanteixin la plena seguretat dels centres educatius. Poden treure a uns pares la custòdia o tutela d’un fill per negar-se a escolaritzar-ho? Abans de la pandèmia un fiscal podia adoptar aquesta mesura sense cap problema, mirant sempre pel bé del menor, fins i tot amb penes de presó; però en aquests moments de crisi sanitària és possible? Segons la Unió Progressista de Fiscals, en situacions límit, la negativa dels pares que els seus fills puguin acudir a classes presencials en el centre escolar podria constituir un delicte d’abandó familiar tipicitat en l’article 226 del Codi Penal, per «deixar de complir els deures legals d’assistència inherent a la pàtria potestat, amb una pena entre quatre i deu anys». Tindran algun tipus de responsabilitat els pares que enviïn al col·legi els fills malgrat la detecció de febre? Per cert, una pràctica molt estesa en algunes famílies per poder conciliar i mantenir els llocs de treball. Les autoritats sanitàries consideren que seria una irresponsabilitat dels pares, ja que posaria en risc la seva salut i la de moltes persones.

Quines mesures laborals podran disposar els pares que hagin de cuidar el seu fill a casa, com a conseqüència de la quarantena? En el Pla «Me cuida», aprovat a l’inici de la pandèmia davant del tancament dels col·legis, ja es permet als treballadors adaptar la jornada mitjançant el teletreball parcial o total o reduir la jornada, per a la cura de persones a càrrec seu i que s’haurà de comunicar a l’empresa amb 24 hores d’antelació. Per altra part el president del Govern central ha proposat que els pares, els fills dels quals donin positiu per Covid-19, podran agafar la baixa laboral retribuïda, en règim ordinari per atendre’ls durant la malaltia o la quarantena. Per altra part, no és una contradicció que mentre, per una part, es considera segur tancar en una aula de quaranta metres quadrats vint alumnes, per altre costat, queden prohibides les reunions de més de deu persones en espais públics com a privats?

S’ha de ressaltar que l’educació és un dret fonamental dels nens i nenes. S’ha d’anar al col·legi. El benefici és molt superior al risc. L’educació és insubstituïble i beneficiosa. S’ha de recuperar el nivell de normalitat, que permeti el retorn a les classes presencials, amb garanties i que no pot ser substituïda per l’àmbit domiciliari. Hem de ser proactius. Sense perdre el respecte al virus que tant de mal ens ha causat, s’han d’obrir els centres escolars, i aquest fet no ha de suposar un risc més gran que agafar un transport públic o anar a un centre comercial. El tancament de les escoles que ja hem patit ha provocat molt dany als nens, no només un retrocés educatiu sinó també un retrocés en el benestar emocional i en desigualtat social. Tancar és l’últim que hauria de fer-se. No es pot deixar sense classe els nens i els joves.

Ara ens correspon a tots arremangar-nos per tornar als nens el seu estatus de ciutadans de primera i afrontar el seu dret a retornar a les aules en plenes condicions. També ens hem d’arremangar tots per restablir la normalitat que tant anhelem i això implica per tornar als nens un espai segur i de convivència en la societat.