El gos que parla català o quan tots pugem al carro de la fe canina amb alegria

Si escric que he conegut un gos que parla, vostès pensaran que alguna cosa m’ha passat perquè l’habitual poc senderi que em caracteritza hagi alçat el vol fins a esdevenir una bogeria indissimulable. Cap dels lectors que llegeixi aquesta columna s’ho creurà d’entrada, i menys encara si afegeixo que el gos i jo mantenim llargues converses sobre el darrer llibre de Zizek. Si al damunt confirmo que el ca utilitza correctament els pronoms febles, és gairebé segur que algun lector benintencionat implorarà que se’m faciliti atenció mèdica urgent.

Una altra cosa és que fóssim un centenar, de tots els barris i comarques, els que de cop i volta aixequéssim la veu per anunciar la mateixa descoberta, i que tots coincidíssim en els detalls sobre la raça, color de pèl i deix dialectal del gos en qüestió. Vostès, davant d’un centenar de bojos explicant la història del gos parlador, ja no ho tindrien tan clar. I els més curiosos començarien a estirar-se els cabells per la mala sort que els ha impedit, fins ara, trobar-se fit a fit amb el gos xerraire per bescanviar-hi almenys una salutació.

Per acabar, si al centenar de persones que jurés per la seva salut que aquest gos xerraire existeix, s’hi sumés algú del govern, millor si fos el president, acompanyat d’alguns piuladors i editorialistes, llavors ningú de vostès no tindria cap dubte de la seva existència. El gos seria una realitat sí o sí. I, probablement, al seu domini dels pronoms febles s’hi acabarien sumant altres habilitats lingüístiques, com la de parlar, si així s’ho proposés, en qualsevol variant dialectal, incloent-hi l’alguerès.

De res ha servit que de tot el planeta Terra només aquí l’autoritat hagi decidit que calia vestir-la sempre 

També passaria que altres territoris, engelosits per la fortuna catalana, no voldrien ser menys. Així que a la península Ibèrica hi hauria gossos parlant també castellà, basc, gallec, bable i en algun indret n’apareixia un que dominés la llengua dels sords i fins i tot l’esperanto. I vet aquí que els gossos parlants, una cosa que semblava només una xaladura de servidor de vostès al primer paràgraf, estaria ja tan acceptada que els que haurien de trucar als psiquiatres i psicòlegs de guàrdia serien tots els incrèduls que seguissin negant la veritat ja inqüestionable sobre els gossos que enraonen.

Tot això els pot semblar una mamarratxada. Però creguin-me que ens n’empassem gairebé cada dia d’històries de gossos i gats com la que acabem de pressuposar. La darrera ha estat arran de les mascaretes. Ningú no és capaç d’explicar per què l’hem de portar sempre i a tot arreu; però com en el cas del gos parlador, que tothom acaba donant per existent, de la mascareta ja ningú en qüestiona tampoc la suprema necessitat.

No han calgut proves. De res ha servit que de tot el planeta Terra només aquí l’autoritat hagi decidit que calia vestir-la sempre i a tot arreu. Va ser suficient que alguns, prou influents, comencessin a dir que els gossos parlaven perquè d’altres pugessin al carro de la fe canina amb alegria i entusiasme; i que el govern primer, i els editorialistes després, hi tiressin tota l’aigua beneïda que calia. A la resta només els quedava rendir-se, no davant l’evidència, sinó davant la fe inquisidora dels practicants i la capacitat coercitiva de què disposen els seus prescriptors governamentals, que en aquest cas es concreta en una xifra rodona: cent euros.

Es dirà, amb raó, que una cosa és parlar de gossos que fan discursos, ni que sigui en català, i l’altra d’un virus que mata. I aquí s’acaba la broma. Molt bé. Acabem-la. Però llavors siguem conscients, quan se’ns omple la boca denunciant les fakenews o la desinformació, que a casa nostra les avalem amb el mateix entusiasme que en altres contrades. Donant per bo, sense prova que ho avali, que hem de passejar amb mascareta per protegir els altres i nosaltres mateixos quan ho fem en llocs a l’aire lliure en els quals es pot mantenir la distància de seguretat. O dient a totes les taules rodones que ens preocupen les llibertats i drets individuals dels ciutadans quan estem disposats a deixar que un govern pugui amenaçar en segrestar-nos a casa cada cop que se senti una mica més pressionat del compte i pretengui, diguem-ho suaument, salvar-nos de nosaltres mateixos.

Els mitjans havien de ser un contrapès però la Covid-19 ha tornat a demostrar que estan més còmodes al plateret de la balança que sempre guanya: el de la coerció. Sempre hi haurà una bona causa per justificar-ho, sigui la lluita contra el terrorisme, la salut o qualsevol bicoca que se’ns posi a tret. I quan no, la raó d’estat. I qui diu estat, diu govern, amb estat o sense. Els gossos parlen, és clar que sí. Bub-bub, bup-bup.

* Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.