Les tropes republicanes, comanades pel coronel Rojo, el dia 25 de juliol de l’any 1938, passaren el riu Ebre. Fou la darrera temptativa armada abans de la mort definitiva de la República. El general Franco, coneixia perfectament la preparació dels republicans i, com a bon estratega militar, deixà passar les tropes de Rojo que quedaren engabiades entre el riu al seu darrere i les muntanyes de Pàndols, Cavalls i la Serra de la Fatarella, al seu davant.
No pogueren ni sobrepassar Gandesa, quan el seu objectiu era, com a mínim, poder arribar al riu Algars, o sigui 25 quilòmetres més enllà, i fer-se forts a la frontera amb Aragó. Milers de joves catalans, coneguts «pels biberons», ja que molts d’ells encara no havien arribat al seu divuitè aniversari, se’ls donà un casc, un fusell i munició després d’unes setmanes d’instrucció, i els portaren al que per aquells dies es va conèixer el front de l’Ebre.
A les 12 hores d’haver passat el riu, sense haver trobat gairebé resistència d’en Franco, les tropes republicanes arribaven a peu, sense el mínim suport logístic motoritzat, ni canons, ni tancs, exhaustes, esgotades i, molts soldats mig descalços amb les espardenyes desfetes, al celler cooperatiu de Gandesa.
Una simple metralladora perpetrada a la Farola, a cent cinquanta metres, protegits per sacs de terra i defensada per joves voluntaris, sense cap mena de preparació militar, impediren el pas dels republicans. Franco els va deixar arribar sense contraatacar. No pogueren entrar a Gandesa, però vam aconseguir atrinxerar-se als voltants, on al cap de pocs dies foren massacrats i noquejats, havent de retirar-se a Pàndols i Cavalls. La potent aviació alemanya i italiana, bombardejaven els pobres soldats mal abastats i sense efectius de defensa.
Fins i tot, Franco, amb la tranquil·litat que li donava la gran força dels seus exèrcits organitzats, superiors en tots els aspectes i amb l’ajuda de les potències de Hitler i Mussolini, bombardejaren el mateix dia 25 la població de Corbera d’Ebre, per escarment d’aquells pobres joves militaritzats, veien com l’aviació destruïa el poble i matava els seus habitants, tots ells civils (dones, vells i criatures). Corbera era la segona Guernica, sense que Picasso en pogués deixar constància.
Després de 117, allí, de fet, s’acabà la guerra, potser creient els ideòlegs republicans que Europa es mouria a favor seu. Milers d’aquells pobres xiquets armats amb un casc i un fusell, morts de fam i de set, deixaren llurs ossos esbarriats per la metralla, als Quatre Camins de Vilalba, la Serra de la Fatarella, Camposines, Pàndols, Cavalls, la Vall de la Torre... Fou el xoc entre un Goliat i un David. Però aquest cop les fones i les pedres «davidnianes» no pogueren parar ni tancs, ni canons, ni Junkers, ni Messerschmitts, ni Savoies... Tot va ser inútil; francesos i anglesos van fer la «vista grossa» i només la reduïda ajuda russa, molt escanyada donà suport als defensors de l’Ebre.
Allò, aquell esforç tan ingent que Catalunya va aportar a la República, la va acabar dessagnant totalment. I la guerra es va acabar... Franco la va guanyar. Espanya va quedar destruïda; la seva economia va trigar 30 anys per posar-se al nivell de l’any 1936. Hi hagué fam col·lectiva, racionament dels productes bàsics, corrupció dels aprofitats, dictadura, prohibicions, represàlies als perdedors i moltes privacions dels supervivents. Només, com sempre, uns quants pogueren sortir-ne guanyant...
Commemorant els 25 anys d’aquella vergonya de guerra fratricida, on moriren joves d’un bàndol i l’altre, que poc sabien de guerra i molts d’ells eren uns infants que necessitaven més el consol de la mare i el suport del pare, que agafar un fusell per anar a disparar sobre aquells que tenien al davant, hagué la gran idea de perpetuar l’efemèride aixecant un gran monument. Havia de ser sobre el riu Ebre (que la gent del país sempre el coneixem i en diem Ebro). Sobre els fonaments d’un antic pont de Tortosa que fou dinamitat en retirada pels republicans.
Aquell dia, el 13 de novembre del 1964, jo estava a Madrid, on feia el servei militar. Per televisió vaig veure des del cos de guàrdia del Ministeri de l’Exèrcit aquell trist espectacle. El bisbe Moll, que m’havia confirmat uns anys abans, netejava la cara a un general Franco, alabant-lo, «donant-li cova» i afalagant-lo.
Ara tenim aquest monument per vergonya de tots. El van aixecar els revoltats elevant els seus morts a nivell de màrtirs. D’aquella ignomínia, no en foren tots màrtirs, els uns i els altres? Els culpables foren aquells que no van voler dialogar i preferiren les armes per sobre dels raonaments. El poble sempre és el màrtir i mai el culpable. Dels que manaven, d’una part i altra, cap d’ells no van deixar les seves despulles als fronts ebrencs.
Aquest monument de 26 metres d’altura opino que no s’hauria de derruir. Opino que s’hauria de deixar per vergonya principal d’aquells que excloent uns altres van elogiar els seus màrtirs. A Gandesa també en tenim un a la placa de l’Església. El primer alcalde democràtic hi va canviar la inscripció i en va escriure una altra que diu: «en record de tots els morts de la Guerra Civil».
Jo tinc dret a opinar perquè moriren dues persones directament de la meva sang, un per cada bàndol, i malauradament la història sempre l’escriuen els vencedors però quan les aigües tornen al seu curs queda la història per la vergonya dels excloents i revoltats. Jo el deixaria i canviaria la inscripció tal com férem a Gandesa. La història jutjarà i l’àguila victoriosa passarà a ser la vergonya de la intolerància i la destrucció.
