El preu de marxar darrere d’un somni

Aquesta és la darrera mirada que envio des de Kabul. Almenys de moment, perquè de fa mitja vida que sempre acabo tornant a aquesta ciutat tan fascinant com dolorosa.

Ja veurem des d’on serà la propera. I, potser per això que és estiu o perquè alguns canvis de vegades ens fan tornar una mica la vista enrere, no us parlaré de com fa unes setmanes aquí va haver-hi un alto el foc que va portar imatges de talibans abraçant-se als militars al centre de Kabul -veure per creure- o de les eleccions pakistaneses, que han portat un exjugador de criquet a codirigir una potència nuclear amb més de dos-cents milions d’ànimes i un potencial explosiu infravalorat. Us parlaré d’una cosa petita... o no. Del que és estar lluny de casa.

Fa uns mesos va arribar al grup de whatsapp dels amics un missatge que explicava que la mare d’un dels meus millors, gairebé un germà, estava a l’hospital per un incident de salut sobtat. No pintava bé i uns dies després malauradament va morir. Era una situació molt tangible; a ella la coneixia gairebé de tota la vida, i el dolor del meu amic era molt real i proper.

Quan un viu lluny s’acostuma a certes coses, i de vegades la tecnologia et fa en certa forma oblidar que en realitat no estàs a prop dels teus. Però aquesta situació que us explico va ser com una gerra d’aigua gelada, em va fer sentir de cop i amb tota duresa els més de 7.000 quilòmetres que em separaven de poder abraçar el meu amic i el seu germà, de poder compartir amb ells un moment així.

Els meus propis pares ja són grans i em passo la vida en avions per a anar-los a veure quan puc, i tot plegat fa que un es pregunti què nassos fa tan lluny. 

Entre els corresponsals i espècies similars, és conversa recorrent el perquè decidim marxar, què ens empeny a buscar realitats llunyanes a costa de sacrificar la proximitat d’éssers estimats i moltes de les petites o grans coses que fan la vida una mica menys absurda. Fins i tot recordo una columna del mestre Tomàs Alcoverro sobre això en què esmentava una conversa amb altres veterans periodistes de terreny; òbviament no tenien la resposta.

Ara que malauradament milers de joves han hagut de marxar simplement per buscar-se la vida m’adono que sóc d’una generació de tarragonins en què molt pocs han acabat marxant, o no gaire més enllà Barcelona. Tot i ser un lloc de mar, habitualment propensos a les anades i vingudes, és ben curiós que els tarragonins estiguem ara tan relativament poc fets a anar lluny.

Deu ser que quan ets d’un lloc on s’hi viu tan bé, tot i el que ens agrada fixar-nos en les coses que ens calen millorar, costa molt anar a rodar el món. I, per sort, a la meva generació no ens va fer falta; la majoria dels qui vam marxar ho vam fer per decisió pròpia, no per necessitat. De ben jove vaig decidir que m’agradava això de ser els ulls dels altres i anar a mirar en llocs per explicar el que veia.

Però m’he perdut moltíssimes festes majors, he trobat a faltar un tros de coca gairebé cada Sant Joan i sobretot no sempre he pogut estar a prop dels meus en moments importants, de dolor o felicitat.

Cal recordar-ho ara que hi ha gent que ha de marxar a buscar-se les garrofes, però també ara que altres vénen a buscar-se-les a casa nostra. Tots ells deixen enrere els éssers estimats a la recerca d’alguna mena de somni, però es perdran part de la vida de familiars i segur que trobaran a faltar el seu Sant Joan o la seva Tecla.

Sigui pel que sigui que un marxa, no és fàcil i de vegades es fa dur entendre què coi fem lluny de casa. No sé si ho acabaré d’entendre, però mentre espero poder seguir explicant-vos coses estranyes com que una estralla del criquet als 90 pot ser ara clau perquè els afganesos s’apropin una mica més a una pau que fa 40 anys que no coneixen. Això, mentre miro de ser a casa uns dies almenys per Sant Magí.