El preu de ‘passar’ de Catalunya

He anat a votar al col·legi electoral de la Vall de l’Arrabassada. A la porta del diminut local em trobo palplantats els consellers socialistes de l’Ajuntament de Tarragona, Begoña Floría i Francesc Roca. La tinent d’alcalde està amoïnada per una irrupció desaforada de Vox que permeti la gran coalició dretana amb PP i Ciudadanos. Intento tranquil·litzar-la amb una metàfora futbolística: els socialistes sembleu el Barça. Dissabte, amb el títol de Lliga a la butxaca, els culers van estar patint fins a l’últim segon amb el Llevant, un equipet de la cua de la classificació. Quan Ter Stegen va treure aquella pilota que va tocar al pal, hi va haver més d’un cobriment de cor. Com al futbol, a la jornada electoral ha quedat confirmat que no calia patir tant.

Aquesta vegada els sondejos ho han encertat: guanya Sánchez. També van ensumar l’ascens d’ERC. A veure què farà ara Puigdemont i a veure què farà l’Estat espanyol amb el guanyador de les eleccions a Catalunya a la presó. Això com es menja? Del daltabaix del PP lamento el paper que ha hagut de figurar Alejandro Fernández. Cada vegada que el veia traient el cap darrere de la Cayetana Álvarez de Toledo em feia patir. Mira que ho va avisar Núñez Feijoo: «No es pot endurir el discurs per recuperar el vot emigrat a Vox». El president de la Xunta té via lliure. Casado, caput.