El ‘racó de pensar’

A les vacances, es dedica més temps a la convivència familiar i augmenta la preocupació dels pares per algunes conductes dels seus fills que no els agraden. Alguns tenen dubtes sobre «com reaccionar» davant de determinades accions i busquen «receptes màgiques o píndoles» que en realitat no existeixen.

Encara que es demani consell a un expert o es busqui a Google, és complicat trobar respostes genèriques, perquè «cada infant és diferent». El que funciona bé i és efectiu per a un, per un altre és contraproduent i desaconsellat. Cada individu és un ésser únic, amb personalitat pròpia i un entorn particular.

Són efectius els càstigs? Òbviament, per a uns sí i per a altres no. N’hi ha amb els qui tenen un efecte immediat i altres amb els qui no produeix cap. Però si l’estímul és el mateix, per què passa això? Doncs perquè és més important el receptor que no pas l’emissor o el missatge. Cada persona, davant d’una mateixa situació, reacciona de forma diferent, no és igual ser tranquil que inquiet, reservat que obert, el més gran, el mitjà o el més petit, disciplinat que indisciplinat, valent que poruc, segur que insegur, nen que nena... i també té a veure la freqüència del seu ús.

La majoria dels adults els utilitzen perquè creuen que és una manera relativament senzilla d’evitar que determinada conducta es repeteixi. És una de les formes més tradicionals i la que han viscut la majoria a la seva infantesa. L’objectiu de la seva utilització és facilitar que l’infant integri «que el que ha fet, desagrada».

Gairebé tots els pares han de repetir al seu fill alguna demanda. El primer cop ho solen fer amb un to amable i, fins i tot, amb un «si us plau», però a mesura que no hi ha reacció i ho reiteren, l’entonació va pujant i les paraules esdevenen cada cop menys agradables. Aleshores, no només canvia el que «es diu i com es diu» sinó sobretot com se sent l’adult: enfadat, enrabiat, decebut, disgustat, menystingut... emocions a partir de les quals difícilment es pot gestionar la situació de manera satisfactòria i s’acaba amb expressions tan poc adequades com, «ho fas i punt», «t’ho dic jo» o «perquè sí».

Utilitzar de forma habitual els càstigs planteja tres problemes. Sovint són arbitraris i tenen poc a veure amb la conducta que els ha motivat. Per un altre costat, desvien la finalitat natural del comportament que cal evitar i l’infant no pren consciència que obrar adequadament fa sentir bé, i no fer-ho, el contrari. Per últim, si se n’abusa, amb el pas del temps perden l’efecte i les persones que els utilitzen se n’adonen i han de buscar altres alternatives.

Una forma d’evitar-lo és actuar de forma estratègica i tenir clar que les paraules de l’adult han de «tenir valor», i això només serà possible si anticipen amb certesa «el què passarà», per això val la pena pensar bé el que es diu. Els missatges han de ser clars i concrets, i no donar lloc a interpretacions ni a altres variables, ja que la mentalitat infantil està estructurada de forma diferent.

Si es pretén que l’infant entengui bé el que s’espera d’ell, no és aconsellable utilitzar afirmacions genèriques, com «porta’t bé», «no actuïs com si fossis petit» o «ja saps el que has de fer», sinó que els missatges han de ser precisos, com «ordena les joguines», «posa’t les sabatilles» o «ara seu, descansa i berena» i si van acompanyades d’un «si us plau» molt millor.

És necessari que l’adult mantingui els límits i les normes amb coherència, només les necessàries, sense abusar, i no retirar-les en moments puntuals, perquè perden efectivitat. La comunicació ha de ser segura, ferma i, per què no, amable.

Quan es valora un fet que no ha agradat, l’adult pot desaprovar la conducta, però mai la persona. L’actitud ha de ser de rebuig cap a l’acció argumentant els motius. No és el mateix dir «el que has fet no m’ha agradat perquè et podies haver fet mal» que no pas «ets un irresponsable i al final prendràs mal».

És important que l’estratègia, eviti renyar contínuament els fills. És preferible reconèixer els esforços que es fan, encara que no siguin del tot satisfactoris. Més val parlar en positiu sobre el que «s’espera que facin» que no pas sobre el que «s’espera que no facin». L’amenaça continuada no funciona i, per altra banda, deteriora i embruta la relació i a la llarga fa sentir malament a qui l’utilitza, i també qui la rep. En definitiva, tothom perd!

Explicar i raonar amb els infants no fa perdre autoritat ni control, més aviat al contrari. La majoria de les normes acostumen a tenir un sentit, i val la pena esforçar-se que les entenguin i integrin, adaptant l’exigència i el vocabulari a l’edat i tenir clar el que es pot esperar. És perdre el temps pretendre reaccions per les quals no s’està preparat, com enviar al «racó de pensar un nen de tres anys» i que per si sol, sense ajut, reflexioni sobre el que ha passat i ho verbalitzi.

En definitiva, l’adult ha de ser un model positiu i controlar el seu estat emocional amb l’objectiu de mai «no perdre les formes». No hi ha res que justifiqui els crits i la possibilitat de diàleg. És fonamental evitar actuacions impulsives i fer comentaris inapropiats o advertiments impossibles de complir. Educar és pensar, parlar, preguntar, raonar i escoltar.