Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

El verb 'xiular'

Cal diàleg, reflexió i menys autoritarisme, i els xiulets quedarien aparcats a casa
Whatsapp

Estic acabant el llibre Vocabulari de la Terra Alta. Entre els més de 12.000 vocables que hi tinc registrats, entre els dialectalismes, arcaismes i castellanismes d’ús normal a la comarca, apareix també el verb xiular. I el defineixo de la forma següent: «emetre sons musicals amb el llavis i amb la força del pulmons. Les persones ho fem servir per entonar una música o per cridar el gos o per manifestar desaprovació per alguna cosa que no ens satisfà».

Personalment he de confessar que els meus xiulets són depriments. A l’escola tenia companys que xiulaven amb una força impressionant. Uns es posaven dos dits als llavis i altres s’estrenyien el llavi inferior i expel·lien uns xiulets que se sentien d’un quilòmetre lluny. Els meus xiulets sonaven a poca distància. Sentia una petita enveja, en aquest sentit. Volia però no podia.

Amb els xiulets als camps de futbol, això de xiular s’ha convertit en un tema de comentari en l’àmbit de l’Estat espanyol. A un servidor, potser perquè en sé poc, o per altres raons, no m’agraden els xiulets. No m’he trobat mai en un camp de futbol on milers d’espectadors xiulessin tots a la vegada. Però ho dic per davant que no m’agrada i crec que, fins i tot, disposant d’un xiulet a les mans, no xiularia.

Però si els xiulets existeixen i es produeixen, algun motiu haurà provocat a les persones, per expressar llurs sentiments tan sorollosos. Em poso a pensar que a la gent ningú, cap estament, cap governant, cap persona en concret els diu: xiuleu i xiuleu ben fort quan soni l’himne nacional!

I crec que són varis i diferents els motius dels xiulets. En puc esmentar alguns, com una gran part dels catalans se senten republicans, altres no estan d’acord amb les moltes retallades que el govern ha realitzant durant els darrers tres anys, altres se senten discriminats quan a la nostra llengua se li volen limitar les seves possibilitats normalitzadores, quan als comptes els catalans sempre sortim perdent perquè som dels que més paguem i dels que menys rebem i a més la nostra vida a Catalunya és més cara que a la resta d’Espanya, quan les infraestructures necessàries a casa nostra no es construeixen i, en canvi, s’obren línies d’AVE en l’àmbit estatal de dubtosa necessitat i, a la fi, se’ns escanya i els diners que ens han d’arribar no vénen, i, dels que ens deixen, hem de pagar els interessos corresponents.

Penso, humilment, que la barreja dels motius esmentats poden provocar el descontentament de milers de xiuladors que van emetre aquell soroll infernal al camp de futbol.

Quan es va signar la Constitució, redactors de gran vàlua, amb extraordinària bona voluntat, van redactar una sèrie d’articles que deien essencialment que tots som iguals davant la llei, que totes les llengües han de ser protegides per un igual i que teníem una llengua comuna que era el castellà. Gràcies a aquella Constitució es van poder refer i retrobar les voluntats dels guanyadors i dels perdedors de la Guerra Civil. I tots hi van guanyar; els perdedors van poder gaudir de llibertat. Els guanyadors van continuar les seves tasques polítiques, particulars o com a funcionaris. A Catalunya vam aprovar per consens de tots la llei de normalització lingüística facilitant el coneixement de les dues llengües. I tots havíem de rebre un tracte igualitari per raons de llengua, de sexe i de territori o de posició social.

Però si sumem tots els recursos invertits a la regió de Madrid durant aquests darrers 35 anys, veurem que la inversió és cinc vegades més que la mitjana invertida a la resta d’Espanya. I no solament amb relació a Barcelona sinó a Valladolid, Sevilla o Saragossa. Si veiem que s’escanya Catalunya no remetent els diners que ens tenen promesos, si veiem que els tribunals poden interpretar la Constitució segons la força més nombrosa d’uns que la més dèbil d’altres, i poden afavorir dos o tres pares d’alumnes per sobre de milers que desitgen el contrari, si veiem que s’ha ajudat els bancs, i empreses i particulars no poden accedir al crèdit, si veiem els desnonaments continuats, si veiem que als edificis públics catalans s’exhibeixen les banderes catalanes i espanyoles i, en canvi, a les casernes de la Guàrdia Civil només hi tenen l’espanyola, si veiem que als exàmens finals dels advocats catalans obligadament han de redactar-los en castellà, si veiem que els trens catalans funcionen en retard gairebé sempre, si veiem que al viatjar per Catalunya hem de pagar les autopistes, i tantes i tantes altres coses, potser algú s’ha d’adonar que la majoria dels catalans estan farts de la situació actual. I que, de ben segur, aquestes desigualtats que es produeixen a diari en contra de l’esperit de la Constitució, tot plegat pot provocar els sorollosos xiulets.

Ara, hom diu que se sancionaran els xiulets del Camp Nou. Si és així, les queixes, les desaprovacions i els sentiments de milers de catalans s’enaltiran encara més i en lloc de sufocar, provocaran un nou incendi. La gent normalment no xiula per xiular, sinó que hi ha motius que ho hagin provocat. Cal diàleg, reflexió i menys autoritarisme, i els xiulets quedarien aparcats a casa.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También