Els cabals del riu Ebre

Les veritats absolutes hom diu que no existeixen. Però les mitges veritats mai no poden ser veritats absolutes. Vet aquí el difícil que resulta parlar de qualsevol tema quan el plantejament pot manegar-se d’una base o una altra que, errònia en petita dimensió, i en principi, quan s’engrandeix, pot arribar a ser un error de grans magnituds.

I això ve al cas per la recent aprovació per part del Consell de Ministres del Pla Hidrològic de l’Ebre. El viatger que passa per sobre del riu, pel pont de la carretera N-340, a l’altura d’Amposta, ja ben a prop de la seva desembocadura, veu una amplíssima visió d’aigua discorrent vers la Mediterrània que li fa creure que es perd una riquesa que pot servir per a aquells que la necessiten. El passavolant, doncs, parteix d’una veritat real però desconeix els factors complementaris del perquè aparentment tanta aigua es perd a l’horitzó i dins la immensitat de les aigües salades.

La terra, com la llengua d’una nació o com la mateixa vida de les persones, contínuament evoluciona. Les persones naixem, vivim i morim molt de pressa i ens resulta molt difícil comprendre-ho per la nostra curta vida, i la dels nostres avantpassats. El riu Ebre, i com diem els naturals del país «lo riu Ebro», també evoluciona, encara que ens resulta complicat valorar-ho. Va a més o a menys, segons unes realitats, la majoria circumstancials, poc visibles per la persona per les diferències d’apreciació de les mateixes magnituds. Però els que hi vivim ens adonem, també visualment, la rapidesa de la seva evolució. Recordo que a mitjan segle passat quan vaig començar a visitar el delta de la dreta del riu, per l’altura de les salines de la Ràpita, acompanyat pels meus pares, existia una llenca de terra sorrenca entre el mar tancat i l’exterior de més de tres-cents metres als indrets més amples. Avui s’han reduït a menys de la meitat i només han passat seixanta anys! I a altres indrets més estrets, gairebé les aigües braves es barregen amb les enllacades de l’interior. I quan hi ha tempesta i mala mar, la terra ja desapareix pràcticament i al cap d’unes hores, quan han reviscolat les sorres, visualment ningú ho pot calibrar però segurament han retrocedit alguns centímetres.

Als mapes del segle XV veiem un delta més petit que l’actual. I, en canvi, fins al començament del segle XX, el delta s’anava engrandint any rere any. Això va donar peu a construir el canal de Carles III, ja unes desenes d’anys abans. I com el delta continuava creixent es pogueren construir els dos grans canals per regar la dreta i l’esquerra del riu. Centenars d’hectàrees de terres aportades gratuïtament per les aigües, avui d’arrossos, s’hagueren de desermar amb aquell esforç propi dels braços de gents que arribades dels Ports, de l’albufera de València i, fins i tot, d’Ucraïna, dia a dia, anaven guanyant terra conreada que podien regar-la amb l’aigua dels canals i plantar-la d’arròs. Fou un treball ingent d’aquells nous pobladors, carregats de malalties, de picades de mosquits i cremats pel sol, amb l’ajuda d’aixades amples i només la força dels seus braços.

Aquell delta havia nascut com a conseqüència de l’eixamplament demogràfic de tota la conca de l’Ebre. A mesura que la població creixia, sobretot al darrer tram del riu, a la part catalana, s’anaven arrabassant noves terres quan els joves demandaven treball i els cacics locals, propietaris d’abancalaments plans i productius no podien donar-los els jornals que necessitaven. I a manca d’altres alternatives de treball no els quedava altre remei que desermar boscos que momentàniament aprofitaven les seves llenyes per carburants de llars i forns de pa, de calç, de carbó, de guix, de quitrà extret de les resines, entre altres. Més tard hi construïen marges de pedra seca extrets de les mateixes faixes rocoses i tot seguit hi plantaven ametllers i oliveres. Actualment, encara, podem apreciar grans paisatges muntanyencs a Pàndols, a Cavalls, Montsant, els Ports, i extensos territoris de la Terra Alta, el Matarranya, el Baix Aragó, el Priorat i la Ribera, així com el mateix Baix Ebre i Montsià, amb margenades treballades, on veiem ametllers ja secs al redós de les mateixes, on els pinars i les garrigues s’han apoderat totalment de les faixes allargades i estretes. Quan aquestes terres, amb un període d’uns 200 anys, a poc a poc, foren arrabassades, els seus llims, per la mateixa erosió i les escorrenties de les pluges, anaren desplaçant-se pels riuets Algars, Matarranya, Montsant, Canaletes i barrancs i barrancades subsidiàries, a un delta que creixia esplendorosament, any rere any.

Avui el Delta és una realitat de vida i de necessitats. Els suplicis dels avantpassats, de tant esforç i tant afany per crear nova riquesa, no es pot destruir totalment amb pocs anys, amb aquests plans de conca, que volent repartir l’aigua que vertaderament és propietat de tots, no es tenen en compte les realitats actuals. Existeixen sistemes de proteccions naturals que s’han d’estudiar, no tan lleugerament com fins ara, per protegir el Delta. Cal deixar baixar el cabal suficient que eviti la salabror de les aigües fins a Xerta en ple estiu i no destruir el futur dels nostres arrossars, de la pesca, del turisme i de tanta bellesa natural. I, hi som a temps! Però cal dialogar, cercar solucions, protegir el territori del Delta, amb sistemes que avui són possibles, i no signar decrets com si aquí no passés res com ha estat el Pla Hidrològic de l’Ebre. Els errors de grans magnituds s’han de preveure de la base per evitar el frau que representaria per les Terres de l’Ebre la posada en marxa d’aquest grandiós pla.