Els tallers seran sempre nostres.La finíssima línia que separa el dret d’admissió del boicot

És bo generalitzar? Ens agrada que ens encasellin? Ens prenem bé que ens etiquetin dins d’un col·lectiu malgrat que no combreguem amb tot el que s’hi diu o fa?
Aquestes preguntes em donen voltes pel cap, concretament des del dimecres 31 de gener en què va aparèixer la notícia que un mecànic de Reus, el senyor Jordi Perelló, es va negar a atendre una agent de la Policia Nacional, segons diu, perquè considera que són còmplices del que va passar i d’haver callat després dels fets de l’1-O. Manté que pot escollir qui atendre al seu negoci perquè és privat i s’empara en el Reial Decret 298/93 del 8 d’octubre que regula l’activitat industrial i de prestació de serveis en els tallers de reparació de vehicles automòbils, dels seus equips i components.

Després de rebre la trucada d’una agent del cos de la policia i ell negar-se a arreglar-li el cotxe privat, el seu marit mosso d’esquadra el va trucar insultant-lo i amenaçant-lo. Poc després es va presentar al taller mecànic, segons Perelló, dient-li que era un racista, que fomentava l’odi i que estaven fins als collons de delictes d’odi, que no li trencava la cara perquè mira...

Poc després es va assabentar que era mosso d’esquadra quan li va preguntar si li feia ràbia que parlés català malgrat pertànyer al cos.

Anem alerta, dir la veritat i actuar lliurement pot sortir molt car

Dos dies més tard va rebre un document del Departament d’Interior de la Direcció General de la Policia de la Generalitat de Catalunya que el citava a declarar a la comissaria de Reus acusat d’un delicte d’odi. 

Què és el delicte d’odi? Segons el Codi Penal es pot aplicar a les persones que «públicament fomentin, promoguin o incitin l’odi, l’hostilitat, la discriminació o la violència contra un grup, una part del mateix o una persona determinada». Perelló va anar a la comissaria dijous i es va acollir al dret de no declarar.

A l’hora d’escriure aquest article ni l’acusat ni el seu advocat,  David Piqué, membre del col·lectiu d’Advocats Voluntaris de l’1-O, no sabien formalment qui va presentar la denúncia, que ara és al jutjat de guàrdia de Reus.

Perelló comentava en una entrevista a El Món a RAC1 que el seu advocat li havia suggerit que no fos tan sincer però que no podia evitar-ho, que a més no ha animat ni ha exaltat ningú a promoure cap tipus d’odi cap a la Policia Nacional.

Darrerament hem vist casos flagrants de citacions judicials a humoristes que juguen amb les metàfores, actors que flirtegen amb les imitacions, revistes satíriques acostumades a visitar els jutjats... el més estrany és que el Jordi Perelló estigui sorprès.

La justícia actua molt de pressa en funció de qui posa la denúncia

Però, tal com deia a l’inici, anem alerta amb les decisions personals, molt lícites d’altra banda. Quines conseqüències pot portar la decisió de Perelló? Represàlies per la seva negativa a arreglar el cotxe? Que la feina li surti per les orelles per la solidaritat dels qui estan d’acord amb la seva decisió?

Cal reflexionar sobre els beneficis de castigar en bloc, sempre ens hem queixat dels boicots pel sol fet de ser catalans o dels insults i amenaces per l’exhibició de senyeres o per la nostra convicció independentista.

Cal caure en el mateix error?

Després de negar-se a arreglar el cotxe a un membre de la Policia Nacional, s’entén que farà el mateix amb el cos dels Mossos... no?

Cal recordar que després de cantar No esteu sols a la policia catalana fa uns mesos, el passat 30 de gener va repartir sense despentinar-se a algunes de les persones que reclamaven la investidura de Carles Puigdemont davant del Parlament.

Amb tot això podem treure algunes conclusions: que la generalització no sempre és justa, que dir la veritat i actuar lliurement pot sortir molt car i que la justícia actua molt de pressa en funció de qui posa la denúncia.

Dit això, que consti que condemno les pallisses de l’1-O, que ric molt amb el senyor Bohigues, el Toni Albà i llegint El Jueves. I que tinc una simpatia especial pels mecànics, ofici que vaig viure de molt a prop gràcies al meu pare.

 

* Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.