Más de Opinión

Emocions fortes o: Com sobreviure al trànsit embogit de Barcelona

Qui era Claudi Claudià? Un poeta llatí poc conegut avui dia. Com tants d’altres. La cultura clàssica només interessa a quatre ximplets que encara tenim esma de llegir una mica

Jaume Nolla

Whatsapp
Jaume Nolla. Foto: DT

Jaume Nolla. Foto: DT

Si vostès volen viure emocions fortes, entrin a Barcelona per la Diagonal venint de Tarragona i descobriran un fet rellevant: els àngels de la guarda existeixen i tenen més feina que mai.

El primer lloc en el qual es posarà a prova la seva serenitat i la seva devoció cap al custodi que li ha tocat és la plaça Francesc Macià (Calvo Sotelo, encara, per una part dels barcelonins inadaptats i inadaptables).

En aquesta mena d’Imperial Tàrraco de la follia, observaran tot un seguit de cotxes, taxis, furgonetes amb presses, autobusos, ciclistes i patinadors amb mancances cerebrals evidents que no respecten cap senyal de trànsit (d’aquí que el RACC insisteixi en la necessitat que tots plegats tinguin permís de conducció) i vianants embadocats amb el mòbil, que és la mostra fefaent de l’existència de Déu.

Malgrat el daltabaix comprovable, no hi ha morts i ferits diaris gràcies a la intervenció constant de la Divina Providència.

Però com que el dimoni sempre ha de remenar la cua per algun racó, vet aquí que a una banda de la plaça de sant Jaume, un seguit de grans caps d’ala han caigut en la temptació de voler embolicar encara més la troca i afegir un toc d’anarquia a la complicada circulació dels carrers comtals.

Claudi Claudià fou un poeta llatí que va viure entre els segles IIII i V de la nostra era. Tot i que no va ser un escriptor famós, la seva és una obra elegant i que té un aire mossegós que molestaria als guardians de la moral soviètica que ens toca patir als habitants entaforats entre el Besòs i el Llobregat. «ASPERIUS NIHIL EST HUMILI, QUAM SURGIT IN ALTUM», que ho podríem traduir com: «No hi ha cosa més intractable que una persona de baixa extracció quan arriba a una posició elevada».

Vet ací Ada Colau i tota la seva camarilla.

És cert que hi ha situacions de persones que tot i procedir d’una condició humil, en cas d’arribar a llocs rellevants de la societat, saben comportar-se com cal amb una solidesa mental i col·lectiva envejable. Malauradament, és una minoria.

La gràcia és que en aquesta plaça que hem esmentat suara, aquests elements governants han tingut la gran pensada d’afegir-hi un tramvia.

La idea té més detractors que simpatitzants, malgrat tot, ho faran, donat que hi ha autoritats que semblen posseir la veritat absoluta.

Es tracta de reduir l’alta contaminació de la ciutat. Tanmateix totes les mesures dutes fins ara, només han fet que augmentar-la. I la solució que aporten és la unió de dos tramvies per fer una ciutat sostenible (paraula essencial en el diccionari dels idiotes).

Seguint el despropòsit, si vostès segueixen baixant Diagonal avall, després de Francesc Macià es trobaran amb un altre caos anomenat el cinc d’oros, on un pseudoobelisc li mostrarà una altra versió de guirigall incomprensible per acabar a la plaça Verdaguer on tenen la tercera oportunitat de morir com a vianant.

Tant és que hi hagi accidents cada dos per tres. Tant és que entre una vorera i una parada de taxis hi hagi un carril bici, en el qual tota mena d’artefactes amb rodes s’enduguin persones volant pels aires dia sí dia també.

Tant és que la unió de dos tramvies costi un dineral (amb denúncies de corrupció incloses). Tant és que el dia que un tramvia tingui pana, puguin passar hores abans no es reprengui la circulació. Tant és que la consulta democràtica dels veïns l’any 2010, amb Jordi Hereu d’alcalde, digués que no volien el tramvia per la Diagonal.

Tant se val tot. La megalomania instal·lada a l’ajuntament és tan patològica, que no hi ha ningú capaç de fer-los entendre que, de vegades, una mica d’humilitat i autocrítica, sempre és bona.

Encara, Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Urbanisme, Ecologia i Mobilitat, assegura, mitjançant una bola de vidre que la unió del tramvia per la Diagonal farà que 12.000 cotxes s’aturin a l’entrada de Barcelona (ningú no sap on aparcaran) perquè tot sigui flors i violes i romaní.

El desgavell serà memorable. I el podrem veure i patir en directe si abans la ciutat no cau en la decadència més pregona de la seva història.

Vilallonguí emigrat al Cap i Casal. Hi ha feines de mal fer: periodista, guionista, locutor de ràdio, articulista, actor que justeja, polític del morro fort. Tot aquest treball ingent per acabar en la més trista de les misèries. Tal faràs, tal trobaràs, diuen.

Temas

Comentarios

Lea También