Enric Bañeres, el meu primer redactor en cap

Ha mort quan encara no tocava el periodista Enric Bañeres. Va començar al Diario de Lérida, on jo també vaig iniciar-me com a becari. Bañeres va ser el meu primer cap de Redacció i, per tant, el primer mestre que vaig tenir en aquest ofici de periodista. La primera lliçó va ser que un periodista local ha de saber tocar tots els pals, i em va enviar a fer la crònica del partit del Lleida. Jo no n’havia fet mai cap, de crònica de futbol. Bañeres va passar per múltiples seccions, però on va culminar l’ofici va ser en els esports. Les cròniques de Bañeres a La Vanguardia van fer que Vargas Llosa digués que alguns dels millors articles periodístics que havia llegit eren d’esports. Bañeres ha format part del grup de periodistes que han demostrat que la crònica esportiva no és un subgènere periodístic. Entre les maldats de la professió circula una definició de redactor en cap que diu que «és la persona que t’ensenya a triar el gra de la palla... i que et diu que publiquis la palla». Enric Bañeres t’ensenyava a triar el gra de la palla i et feia publicar el gra.