Feminisme. Clar que hi ha motius

Hi ha una frase que es repeteix. «Tens el millor currículum, ets la candidata perfecta per ocupar el lloc de treball... però tens una nena de dos anys i mig». Una noia de trenta i pocs anys, amb dues carreres universitàries, amb experiència professional i formada, també, a la prestigiosa Universitat de Stamford, als Estats Units ha sentit aquestes paraules moltes vegades. Des de fa mesos busca feina, però després d’escoltar la frase ja no hi ha cap més trucada. L’empresa pressuposa que no s’entregarà prou a la feina perquè té una filla. Que no acceptarà horaris inacabables. Que en les reunions que sempre s’allarguen més del compte ella estarà pensant en la petita, que està a la llar d’infants o amb els avis.

El lloc de treball pel qual ella estava tan preparada acaba en mans d’un noi. Encara que sigui pare, perquè l’empresa ja dona per fet que sempre posarà la carrera professional per davant dels fills. Que estarà disposat a arribar a casa quan ja estiguin dormint. O la feina és per una noia a la qual, d’una forma o altra, li han fet dir que, de cap manera, pensa tenir fills en els anys vinents. Que s’entregarà en cos i ànima a l’empresa.
I de forma invisible, silenciosa, es repeteix així una greu injustícia. La noia a la qual vam fer creure que, si es preparava a fons, podria accedir a bons llocs de treball, descobreix que no era veritat. Que era una dona i que s’enfrontaria al dilema de la carrera professional o la maternitat. Perquè el sistema que hem creat ho fa incompatible. A les dones les obliguem a triar, quasi sempre de forma molt subtil. Si volen ser mares, hauran de fer renúncies que mai se’ns plantegen als homes a l’hora de triar la paternitat.

Si volen ser mares, les noies han de fer renúncies que mai se’ns plantegen als homes

A ple segle XXI, seguim penalitzant la maternitat. Com a societat i com a sistema econòmic renunciem al talent i a la formació de generacions senceres de dones, perquè no hem aconseguit fer compatible realitzar-se com a mare i com a professional. Significa un immens error col·lectiu que es transforma en conseqüències vitals, íntimes i personals per la meitat de la població, les dones. Que són qui paguen realment el fracàs de les mesures de conciliació familiar. Qui pateixen la bretxa salarial.

I aquella noia de trenta i pocs anys que tant s’havia preparat per al futur descobreix, de mica en mica, que el que li passa ara a ella, a les entrevistes de feina, és només una petita peça d’un puzle gegant, global. Que, encara que no ho sembli a primera vista, encaixa amb moltes altres peces. Començant per l’injust repartiment de les tasques a la llar, o en les cures a la família. I acabant amb peces molt més grans, més dramàtiques. Com el masclisme que segueix enquistat a les nostres societats. I que té la seva màxima expressió en l’assetjament sexual i en la violència de gènere. En l’assassinat de més de cinquanta dones cada any a Espanya. O, fins i tot, en l’esclavatge de la prostitució. I no diguem ja, quan alcem la mirada i veiem la realitat de les dones a altres civilitzacions.

Combat llarg

Al final, aquella nena de dos anys i mig que les empreses plantegen com un ‘problema’ és la que acaba obrint els ulls a la mare. Allò que li passa no és una qüestió personal. És el mateix que es van trobar les generacions precedents. Que va portar a milers de dones a rebel·lar-se i a crear un moviment per transformar el món injust que els hi donava menys drets i oportunitats. Que van aconseguir canviar les lleis, però que els poders es resisteixen a aplicar-les.

Les dones van aconseguir canviar les lleis, però els poders es resisteixen a aplicar-les

Que el feminisme era això. La denúncia i la lluita per la igualtat. Descobreix que queda molt per fer. Que és un combat llarg i que hi ha de participar, per ella, i perquè a la seva filla no li tornin a dir, dintre de vint anys, que té un currículum magnífic però que no és convenient que sigui mare.

I saben on va ser l’última vegada que la noia de trenta i pocs anys, de les dues carreres i els màsters a Stanford, va sentir aquella frase que citàvem al principi? Doncs al departament de selecció de personal d’una universitat amb les aules plenes de noies a les quals promet que, si s’esforcen molt i molt, tindran les mateixes oportunitats que els homes.

Feminisme? Clar que hi ha motius!

 

* Periodista. Rius és professor i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a Mestral, El Pati, El Periódico, TVE, La Vanguardia, Público i Eldiario.es