I Madagascar? Quatre reflexions d’un viatge amb empremta

I. L’ajuda humanitària es reparteix, a vegades, en un obrir i tancar d’ulls. 106 milions d’euros per combatre la malnutrició i els desplaçaments forçats al Sudan; 30 per la minoria dels rohingya a Birmània, forçada a l’èxode a Bangladesh; o 300 pels damnificats pels últims huracans del Carib. Assegut a la sala de premsa de la Comissió Europea, els anuncis d’aquest tipus són gairebé diaris i habitualment es despatxen en pocs minuts. Hi ha partides d’emergència pels damnificats d’inundacions a Sierra Leone o al Nepal. O nous esforços per alimentar i donar assistència mèdica a les víctimes dels conflictes a l’Iraq, l’Afganistan o Síria. Tret d’excepcions, com la crisi migratòria a Europa, la majoria a Brussel·les hi passem de puntetes. «Les prioritats de les agendes mediàtiques no es corresponen amb les del sofriment humà al món», vaig sentir dir fa un temps en una entrevista a l’expresident de Metges sense Fronteres, José Antonio Bastos. Són millor termòmetre les ONG que els diaris per saber on hi ha la notícia?

II. «Hauríem de parlar de Madagascar», proposa a la redacció un correu electrònic que es cola inesperadament a la bústia enmig de la voràgine del dia a dia a Brussel·les. Un missatge sobre un país oblidat, pobre i sense rellevància geopolítica, que arriba a un altre sobreexposat, des d’on s’influeix Europa i més enllà. A Madagascar, una illa amb la qual m’uneix una experiència de turisme solidari a l’ONG de Barcelona Yamuna, s’hi viu el pitjor brot de pesta dels últims cinquanta anys, amb més de 140 morts des de l’agost. Fa unes setmanes que està remetent, després que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha distribuït més d’un milió d’antibiòtics per frenar una malaltia que és curable si es detecta a temps, però que genera alarma perquè s’associa a la pesta negra i al record històric dels milions de víctimes que va causar al continent europeu al segle XIV. 

L’OMS ha distribuït més d’un milió d’antibiòtics per frenar la crisi

La cadena britànica BBC ha fet un vídeo on alterna il·lustracions d’aquesta època amb imatges actuals dels ciutadans malgaixos estirats en lliteres amb mascaretes. Fa vertigen pensar que a una realitat i l’altra les separen 700 anys. 

III. «És una crisi de percepció», ha declarat sobre la situació a Madagascar el secretari general de l’Organització Mundial del Turisme, que demana que s’informi dels riscos reals de propagació de la pesta sense generar pànic i que no s’imposin restriccions innecessàries als viatges ni tampoc a les relacions comercials. La crisi ha endarrerit fins al novembre l’inici del curs escolar, també al centre educatiu que l’ONG Yamuna té a Vontovorona, un poble enmig de camps d’arròs a prop de la capital, Antananarivo. Aquest any havien repintat taules i cadires, però han hagut d’esperar un mes per començar les classes. A les fotografies dels primers dies, als alumnes de la llar d’infants els controlen la temperatura, fent cas d’un protocol de prevenció. En les imatges hi veig l’estiu de fa dos anys i no hi ha ni lèmurs ni baobabs, però sí la terra vermella, els somriures de la pobresa, les històries inenarrables d’abandonament infantil i malnutrició, la cooperació internacional que, com el millor periodisme, creu en el valor d’escoltar i comprendre. L’Àfrica deixa empremta, tot i que referir-se així, en genèric, a un continent infinitament divers, probablement no té cap sentit, com no es cansa de repetir el corresponsal Xavier Aldekoa. 

IV. «Explicar-ho per no oblidar». És el que mereixen realitats ignorades com la de Madagascar i petites conquestes per la justícia social com les de l’ONG Yamuna. Aquest és, també, el títol del nou llibre editat pel col·lectiu 5W, que m’arriba a Brussel·les per recordar-me el veritable sentit del periodisme. El volum és una conversa entre Mónica G. Prieto i Maruja Torres sobre la guerra, el feminisme i la responsabilitat de la premsa. «El periodisme és un servei social», apunta la primera. «Tenim un contracte no escrit amb el lector», manifesta la segona. En un tancar i obrir d’ulls, l’abc de l’ofici.

 

* Periodista. Jordi Baró és corresponsal de Catalunya Ràdio a Brussel·les. Ha cursat estudis a l’Institut d’Innovació Social d’ESADE. Ha dedicat tota la seva carrera periodística a la ràdio, des dels inicis a la Cadena Ser a Reus