Imperialisme masclista

Aquests darrers dies estivals hem assistit a una veritable pluja d’articles, molts s’escriuen a diaris d’obediència espanyola però força als d’aquí, que pregonen el desencert d’una futura Catalunya independent. Els arguments són variables però hi sol haver un fil argumental basat en una dosi alta de masclisme.

Aquests periodistes «lliures» vénen a dir que Catalunya no és una nació (la dona no és un ciutadà de dret) i si ho és, ho fa a títol nominal però sense cap valor (la dona és la reina de la casa, allí decideix molt), que Catalunya es quedarà sola en el món (la dona perdrà l’entorn familiar i de coneguts que l’acull), que des d’aquí s’ha creat una confrontació quan hi havia pau (la dona que vol separar-se busca un conflicte i no accepta l’statu quo vigent), que ens cal un país gran per defensar-nos (a la dona li cal un marit fort per protegir-la), que perdrem un 10% del PIB (perdrà el suport econòmic del marit), etc.

Alguns partits encara aspiren a reformar la Constitució (sense explicar d’on sortiran les majories) i volen una nova casa amb una gran cuina perquè la doni s’hi senti a gust.

L’imperialisme espanyol usa els arguments que fan servir els homes que no toleren que la dona decideixi separar-se. La pau de la submissió / dels vençuts és el que ens proposen.

Per sort, les separacions matrimonials ja són una realitat absoluta a l’Europa occidental i, fins i tot, el mateix Papa sembla que vol despenalitzar els divorciats en el si de l’església catòlica. Sembla que la partida entre Parmènides i Heràclit l’està guanyant el darrer: tot flueix!

PS. Cal lamentar, una vegada més, les moltes morts de dones en mans de les seves parelles i exparelles: Ni una dona menys, ni una morta més!