Independents contra la independència

Només hi ha un dilema més embolicat que saber si fou primer l’ou o la gallina: esbrinar si polititzem la justícia o si judicialitzem la política. La resposta oscil·la segons els interessos de cadascú. Per exemple, en el cas del conflicte català, a Mariano Rajoy li ha interessat judicialitzar la política. A l’hora d’aplicar el 155 i convocar eleccions ha fet de bon minyó. Però d’altra banda envia el fiscal Maza, que amb el cognom ja paga, i deixa que les garrotades fortes les reparteixi la justícia. És l’aplicació de la vella tàctica d’engegar-ne una de freda i una de calenta. També és allò del poli bo, poli dolent. Encara hores abans que la jutgessa Lamela dictés l’ingrés a presó de gairebé tot el Govern, un portaveu de la Moncloa amollava que «de Puigdemont ya se ocupará la justicia». La tàctica és evident. Si algú acusa Rajoy d’empresonar el Govern català, l’excusa és de manual: «Yo no he sido. Es la justicia». Per acabar d’arrodonir la coartada tenim el mantra de la independència judicial que consagra la Carta Magna dels Jutges subscrita pels 47 Estats membres del Consell d’Europa. Per cert, una Carta Magna que en el punt setè diu que «els jutges han d’assegurar la igualtat d’armes entre el Ministeri Públic i la defensa». Com ha fet Lamela. En fi, tothom és independent, fins i tot els periodistes. Només cal saber: independents de qui?