Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Julià de Jòdar, amb principi Roth i final Vargas Llosa

Polític sí però sobretot escriptor. Va ser diputat no gaire temps, perquè la seva república no és d’aquest món. No, no és el de la política institucional i reglada, però sí el de la política de les idees i el compromís personal. 

Antoni Batista

Whatsapp

Sí, Julià de Jòdar és aquell senyor sènior, elegant, fixa’t, vestit amb americana, combinant colors, que sembla que no pugui ser diputat de la CUP, allà al Parlament, assegut entre les samarretes tatuades amb eslògans.

Va ser diputat no gaire temps, perquè la seva república -no el seu regne- no és d’aquest món. No, no és el de la política institucional i reglada, però sí que l’és el de la política de les idees i el compromís personal.

En aquest territori, Julià de Jòdar era d’esquerres i independentista quan la CUP encara era la filla que no havia estat engendrada per les mares de la seva generació derrotant la masculinitat del gènere gramatical.

Jòdar és un dels escriptors més interessants de la història de la literatura catalana

Tot això també és Julià de Jòdar, però no és allò que és sobretot: sobretot és un escriptor de primera magnitud, que em puc permetre de relacionar tranquil·lament amb Philp Roth perquè la seva American pastoral té La pastoral Catalana escrita per ell. Roth és un dels escriptors més interessants diguem, sense hipèrbole, que de la història de la literatura anglosaxona, i Jòdar ho és de la catalana. La seva obra l’acredita, i els premis li avalen: té el Ciutat de Barcelona, el de la Crítica, el Bertrana... I el premi de premis de novel·la, el Sant Jordi, que va guanyar el 2005 amb El metall impur, última entrega de la trilogia L’atzar i les ombres.

La seva obra l’acredita i els premis l’avalen. Té el Ciutat de Barcelona, el Sant Jordi i el Bertrana

El «metall» del títol ens dóna una pista de la seva literatura: la formació tècnica d’un enginyer que acompanya la humanística de l’historiador. A la seva última novel·la, Els vulnerables (Editorial Comanegra), hi són totes dues, creuades amb saviesa i ofici, ironia, interpel·lació subtil al present, erudició mai saberuda i un català pletòric de diversos registres.

El resultat és un tros de llibre, literatura pura, de primer nivell, literatura que et captura l’interès per la trama fins que t’adones que és l’art de la paraula el que se t’emporta i t’arrossega als paradisos asemàntics del paisatge estètic. Trobar la literatura culmina quan et trobes amb un llibre que, tot i interessar-te el què diu, t’allibera de la lògica denotativa de la verbalitat. 

La història que conta Julià de Jòdar s’inscriu en la col·lecció Matar el monstre, que commemora els dos-cents anys de Frankenstein, i des de diferents punts de vista narratius passa a les coordenades d’espai i temps del 1929, a cavall de les dècades del dos i el tres, tot i que quan li convé transgredeix la cartografia i la cronologia d’una manera absolutament original. A aquella Barcelona amb Exposició Universal hi passen moltes coses i s’hi succeeixen molts contrastos: una patronal armada, sòcia d’una dictadura corrupta, i la rebel·lió anarquista que li planta cara en la terra hostil del fracàs de la política. Paco Candel i Eduardo Mendoza havien passejat pàgines per aquells paratges, que Julià de Jòdar transita per culminar un cicle literari ben barceloní i, en aquest cas, també barcelonès, perquè Jòdar és de Badalona i al final del llibre hi canta en Serrat.

A la vitrina dels llibres especials

Els vulnerables han entrat a la llibreria vitrina que el meu avi devia comprar segurament mentre passava tot allò. Hi guardo els llibres especials, els antics que ja hi va posar ell, els que hi va posar el pare, els dedicats i els que et demanen de tornar-los a llegir cada cop que els hi veus el llom, potser esllomat pels anys i les lectures. Allà hi ha l’Espriu, amb un programa de ma original de la Ronda de mort a Sinera (1965), en la que hi participava un joveníssim Jòdar en el seu vessant humanístic (col·lectiu de direcció) i en el seu vessant metàl·lic (luminotècnia).

Com que he començat a Cop de Cup –títol del llibre que Jòdar va escriure a quatre mans amb David Fernández-, m’apresso per acabar donant el to polític als últims compassos d’una música que agrada a l’autor i que també és al llibre, amb pentagrama de Kurt Weill inclòs. Als simpatitzants de la causa indy no els hi caldran, però als que no ho són, els hi suggereixo que les grans obres d’art volen per sobre de les ideologies dels seus autors i són universals. A l’altre cantó ideològic d’en Jòdar, tenim la gran tradició literària de la dreta: Villalonga, Pla, Puig...  I en el rigorós present de l’antiindependentisme més furibund, el castellà fascinant de Mario Vargas Llosa.
 

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.

Temas

Comentarios

Lea También