Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

La Pantoja i els brots verds. La participació el 28-A és un bon senyal. Falta que els polítics estiguin a l’altura

No és el que sembla. Els debats electorals van tenir el doble d’audiència que el salt de la ‘tonadillera’ a un ‘reality show’. Això diu alguna cosa sobre la salut democràtica d’Espanya o la qualitat dels mitjans de comunicació?

Pau Miranda

Whatsapp
griselda.jpg

griselda.jpg

Potser vau sentir fa uns dies el bulo (o la broma, segons qui t’ho digués) dient que el salt de la Pantoja des d’un helicòpter va tenir més audiència que els debats electorals. Jo d’entrada, m’ho vaig creure. Què voleu, ja hi ha coses que m’han deixat de sorprendre. Però per deformació professional vaig anar a mirar-ho i resulta que no: la Pantoja va tenir cinc milions d’espanyols pendents del seu amaratge («muy flamenco» en paraules del Jorge Javier, cronista major del regne), una audiència normalment reservada als partits de futbol. Però els debats van atreure l’atenció d’uns deu milions de telespectadors cadascun. És cert que tots dos van ser emesos per diverses canals, però també van superar el salt de la vídua d’Espanya fins i tot comptant només l’audiència de La Primera i Antena 3. I la bona audiència dels ensopits i encotilladíssims debats es va correspondre, aquest cop sí, amb una participació també alta. Van votar prop de 26 milions, uns 4 més que el 2016. En la darrera dècada la participació no havia superat el 70%, i aquests van arribar al 76%. 

La idea que més gent havia seguit el salt de la Pantoja que no els debats electorals portava fàcilment a allò tan nostrat de ‘que malament està tot, així ens va, país de pandereta...’ Però si l’audiència de Pedro, Alberto y los Pablos dobla l’infame reality i la participació final és alta, podem dir que les coses van millor?

L’estament que teòricament ha de controlar el poder dels partits està totalment sota control

Fa uns dies vaig veure un indicador –d’aquests que tant agrada als analistes i àugurs– que deia que la confiança dels espanyols en polítics i mitjans de comunicació no deixa de caure. I tot i això es segueixen mirant els debats dels polítics als mitjans? De fet, els debats electorals tradicionalment han estat seguits però cada cop s’assemblen més a un reality. Realment aporten elements perquè els electors puguin fer decisions informades? O són només una mena de succedani de la cacofonia típica de les tertúlies que inunden les graelles de ràdio i televisió? «¿Y tú qué opinas, Javier?»

Fa uns dies, el Josep Martí parlava en aquestes pàgines de l’estafa que ha estat aquesta campanya, de l’estupidesa conscient de l’electorat i de la connivència d’uns mitjans fets a mida per un temps de menjar ràpid. I es pot afegir també que a mida també del que ara es tornen a dir el «partits tribunicis», un concepte encunyat per un politòleg francès als anys vuitanta per referir-se en aquell cas al Partit Comunista, que deia recollir el malestar de la gent, però sense gaire vocació d’arribar al poder per donar-hi respostes. Recollir el malestar, amplificar-lo, adornar-lo amb dades i fets exagerats, o fins i tot falsos, que tant hi fa. I sense por, perquè l’estament que teòricament ha de controlar el poder els partits, i els fets, està totalment sota control.
El David Jiménez, corresponsal esdevingut efímer director d’El Mundo per atzars del destí, ha escrit un llibre en què denuncia com els grans mitjans, que en teoria han de fiscalitzar la política i el poder, han estat totalment integrats i sotmesos per aquells a qui en teoria ha de vigilar. Res de nou, si de cas una mica més de morbo perquè el Jiménez explica tafaneries de passadís i dóna alguns noms.

Si volem que el pa estigui bo, potser no és bona idea esperar que ens el donin de franc com passa amb els mitjans

Així doncs? Que malament tot? La participació en les eleccions va ser molt alta, bon senyal de salut democràtica. Ara, si a sobre podem exigir i aconseguir una classe política que estigui a l’altura i uns mitjans que tornin a fer el que han de fer, potser hi ha esperança. Pel que fa als polítics, participar en les eleccions i actuar en conseqüència amb el que fan els partits (no només el que diuen), semblaria una bona via. Quant als mitjans, potser caldria veure que si volem que el pa estigui bo i ens alimenti de debò, potser no és bona idea esperar que ens el donin de franc. Si vosaltres no pagueu perquè el llonguet porti el que ha de portar, altres hi ficaran el que vulguin i ens ho faran empassar, no?

Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.

Temas

Comentarios

Lea También