Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

La Rovira i Virgili, una universitat d'èxit malgrat uns inicis gens fàcils

Lliçó al territori. Malgrat la seva disgregació geogràfica, els acadèmics han creat un ens compacte i eficient que intenta retornar a la societat tot allò que rep. Una mica més de reconeixement públic no aniria malament

Josep M. Martí

Whatsapp

Quan el 1991 el Parlament va aprovar la Llei d’universitats de Catalunya, l’aplicació de la seva normativa va suposar entre altres coses la creació de nous centres a les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona. En aquell moment al cap i casal van pensar que el president Pujol volia repartir una mena de confeti acadèmic que amb el temps acabaria essent més una despesa insostenible que no pas una inversió real al territori. Fer universitats fora de la capital, en un país tan petit com el nostre, suposava, segons sostenien alguns entesos, desaprofitar els avantatges d’augmentar la dimensió dels centres existents a Barcelona en un entorn que ja en aquella època començava a ser molt competitiu. Durant molts anys va semblar que els detractors tenien raó, ja que fora del cap i casal semblava que la vida acadèmica s’estava esllanguint; tant fou així que més tard, el Govern va posar en marxa una mena de repartidora d’allò que abans se’n deien llicenciatures, sobretot per a fer front a la crisi de les carreres de Lletres. La majoria d’aquestes foren substituïdes per títols de l’àmbit de la comunicació social com periodisme, publicitat i comunicació audiovisual. Fou degut a aquesta avinentesa que vaig tenir ocasió de parlar amb l’aleshores rector Lluís Arola, un científic d’anomenada internacional, al qui la introducció de les noves especialitats el tenia preocupat, doncs era una persona molt exigent pel que fa al nivell de qualitat que havia de tenir la URV. Per cert, aprofito l’avinentesa per manifestar que no solament el centre sinó també algunes institucions del territori li deuen una reparació per haver-se vist involucrat en la fantasmada del cas Shirota que tot sembla indicar que acabarà en no res.

Els diferents rectors que ha tingut la URV i en particular l’esmentat Arola i Francesc Xavier Grau varen ajudar a crear, sense fer massa soroll, un model d’universitat off center que finalment ha reeixit i avui és una esplendent realitat. Companys meus de la UAB, molt crítics amb el model de la repartidora, creuen que de totes les universitats de fora de la capital la que realment ha reeixit ha estat la de les nostres contrades. I no ho ha estat fàcil. 

Baralla de campanar als orígens

La nova universitat es va estrenar com és habitual a casa nostra amb una baralla de campanar. El moment decisiu però fou quan es va estar a punt de crear un campus únic, situat al mig del Camp de Tarragona, repartit entre els termes municipals de les dues grans ciutats, ben comunicat amb tot arreu i amb grans possibilitats de creixement. Fa anys Josep Laporte, llavors Conseller d’Universitats, em va explicar que en contra del que més tard es va dir, els alcaldes Abelló i Nadal estaven d’acord en recolzar aquesta ubicació. Els problemes els va posar el soci del convergent a l’Ajuntament de Tarragona que va amenaçar amb deixar-lo sol al govern municipal.

Malgrat aquests inicis, s’ha aconseguit dissenyar una Universitat que ha apostat per contractar personal científic i docent de qualitat, orientant-lo cap a la recerca i fent transferència tecnològica cap al territori en matèries claus com la química, la sanitat, l’enologia i el turisme. El resultat han estat uns bons indicadors vinculats a l’eficiència en la gestió dels més de 100 milions d’euros anyals de pressupost i també en els resultats obtinguts pels seus investigadors (més de 300). Aquests i altres aspectes han acabat posicionant la URV en llocs d’excel·lència en els índexs de classificació dels centres acadèmics d’arreu del món. Crec que no hi ha cap empresa a la demarcació que per ella mateixa suposi prop del 3,5% del PIB i que doni feina a més de 1.000 persones. Malgrat la seva disgregació geogràfica, els acadèmics han donat una lliçó al territori, han creat un ens compacte i eficient que intenta retornar a la societat tot allò que rep gràcies als nostres impostos; per tant, una mica més de reconeixement públic no aniria malament.

*Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Temas

Comentarios

Lea También