La criminalització de l’ajuda humanitària

Al desembre, amb l’arribada del Nadal, les mostres de solidaritat s’evidencien. Algunes es fan notar especialment en aquesta època tot i tenir vida continuada la resta de l’any, d’altres neixen paral·leles a la concelebració del Bon Pastor. El Gran Recapte d’aliments, una campanya puntual per a recollir queviures i després repartir entre els més necessitats. O la recol·lecta de joguines perquè cap infant es quedi sense una joguina en aquestes dates.

Campanyes que ens recorden una realitat que a voltes no veiem i fomenten la participació ciutadana. Per desgràcia la demanda d’ajudes ha eixamplat el seu espectre, però podem dir també que per fortuna, les respostes a aquestes mancances han proliferat amb certa proporcionalitat. La Fundació Bona Nit, amb el seu afany per evitar que ningú dormi al carrer; l’Stella Maris, ajudant els marins que arriben a port mancats de coses tan bàsiques com parlar per telèfon o escriure un email, entre moltes altres fretures; Creu Roja o Càritas, lluitant cada dia per cobrir àmplies necessitats que s’estenen al llarg de llargues cues que es formen a les seves portes... Tots ells són alguns dels exemplars exemples que trobem a Tarragona i rodalies. 

Però si baixem una mica, un petit salt de només 4 graus direcció sud, arribarem a latitud 37°, latitud per sota la qual podem començar a rebre els signes del que és ja un altre gran drama, el batejat com a «crisi migratòria a la Mediterrània». Des de Salvament Marítim s’ha fet i s’està fent un enorme esforç per donar resposta a tots els avisos d’albirament de pasteres que es reben. Un augment considerable que ha arribat a posar a alguns Centres i Unitats de Salvament al límit de les seves possibilitats de resposta. L’allau de fluxos migratoris entre el Magrib i la península Ibèrica ha batut rècords des del llunyà any històric 2006. 

Quan es localitza per aire o per mar una d’aquestes pasteres, en molts casos no s’entén com se’ls hi pot dir embarcació, ja que són semirígides mig desinflades a punt d’enfonsar-se, i estan ocupades al mil·límetre, persones amuntegades unes sobre les altres, unes a punt de sortir per la borda... Però aquesta esgarrifosa imatge s’il·lumina de sobte doncs saps que per fi han estat trobats. Ara els esforços es centraran en transbordar-los a l’embarcació i dur-los a port per subministrar-los de les necessitats essencials. El pitjor escenari és que hi hagi nens, que hi hagi dones embarassades, que hi hagi morts... Aleshores entens que s’hi juguen la vida només per sobreviure. 

Segons el Ministeri de l’Interior, fins al novembre del 2017, han arribat per mar 19.983 immigrants, el doble que el 2016, majoritàriament subsaharians (un 55,8%), però també algerians (un 20,9%) i marroquins (23,1%). S’ha comptabilitzat una davallada de les altres dues rutes migratòries, entre Líbia i Itàlia i entre Turquia i Grècia. Però casualment els qui estaven cobrint aquestes zones marítimes han rebut fortes pressions i amenaces per estar rescatant a persones que es trobaven a alta mar a bord de fràgils pasteres amb risc de morir, ja sigui per hipotèrmia, deshidratació, inanició o per ofegament. Metges Sense Fronteres, Proactiva Open Arms, Sea Eye, Save The Children o MOAS, en són un testimoni, i en alguns casos han hagut de suspendre les tasques o canviar la seva ubicació per pressions sobretot procedents de Líbia.

2.839 morts al Mediterrani

L’Organització Internacional per les Migracions (OIM) ha registrat en el mateix període, 2.839 morts a les aigües del Mediterrani, que constitueixen un 60% del nombre total de morts d’immigrants a tot el món. Dades terribles, esfereïdores, que s’esvaeixen en la llunyania i esdevenen invisibles al costat de successos menors, però més pròxims.

Aquests dies es parla d’Helena Maleno Garzón, una periodista i activista pels drets dels immigrants que treballa a la frontera més al sud espanyola, i que està imputada per un tribunal del Marroc. L’acusen de col·laborar amb les màfies criminals de tràfic de persones, quan el que ella fa és precisament alertar a Salvament Marítim si té constància d’alguna pastera que s’ha fet a la mar. Ella s’empara en què «salvar vides no és un delicte» i que està tranquil·la perquè sap que l’únic que ha fet és defensar el dret a la vida de les persones que transiten per la frontera. El jutge ha ajornat la seva declaració al 27 de desembre, s’haurà de seguir què dictamina. Però en cas que es resolgui desfavorablement a Maleno, la seva ONG, Caminando Fronteras, podria afegir-se a la llista de la resta d’ONGs que operen al Mediterrani i són víctimes de la criminalització de l’ajuda humanitària. Un fet horrorós que hauria d’interpel·lar les nostres consciències.

En tots aquests casos de solidaritat, no es mira la procedència, la ideologia, la vestimenta o el color de la pell. Es dóna ajuda davant de la misèria, l’escassetat, la indigència, la pobresa i la supervivència. S’hauria de recordar i ampliar a totes les latituds que ara i la resta de l’any, tal com descrivia el Talmud, el sagrat llibre rabínic, tothom hauria d’aprendre que «qui salva una vida salva al món sencer». 

*Àfrica Uyà és controladora de Salvament Marítim i pilot de la Marina Mercant. Es va llicenciar en Nàutica i Transport Marítim per la Facultat Nàutica de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya.