Más de Opinión

La gran obra d’un gran polític: Els 80 anys d’honestedat del president Maragall

Tal dia com avui de 1941 naixia a Barcelona el que seria un dels seus millors alcaldes, líder dels Jocs Olímpics de 1992 i de la renovació urbanística de la capital de Catalunya

Antoni Batista

Whatsapp
Antoni Batista. Foto: DT

Antoni Batista. Foto: DT

En una visita d’obres al que seria després la Vila Olímpica, Pasqual Maragall em va explicar per a un article periodístic la importància d’aquella infraestructura, i en general de totes les obres, sobre tot les de comunicacions i serveis. Aquella gran renovació urbanística de Barcelona era, segons l’alcalde que en aquell moment l’estava impulsant, tan important o més que l’Olimpíada. Mentre ressaltava l’obertura al mar d’una ciutat que l’hi havia donat massa l’esquena, deia com li hauria agradat viure allà, però que no ho faria perquè l’haurien acusat com a mínim de tràfic d’influències i com a màxim de cobrar-se algun concurs públic negociat en privat. Sobre aquesta qüestió, no volia cap ombra de dubte.

En aquell moment, no es podia imaginar que molts anys després seria president de la Generalitat i que com a tal i en seu parlamentaria denunciaria pràctiques corruptes que van tipificar-se com el cas del tres per cent. Només va ser tres anys a Palau exercint la màxima autoritat de Catalunya, però prou per establir com a claus del seu mandat els comptes clars i l’honestedat, compartida amb la seva dona, Diana Garrigosa –farà un any del seu decés–, que va renunciar al pressupost, personal i despatx de “primera dama”.

És lícit, doncs, assenyalar l’honestedat com un gran llegat polític, al costat de la molta feina que Pasqual Maragall, un home d’acció, va fer en totes i cadascuna de les àrees de poder que va comandar. Com a batlle de Barcelona, la suma dels Jocs Olímpics Barcelona 92 i de la consegüent renovació integral de la capital de Catalunya, el converteixen en un dels millors alcaldes de la història, al costat de Rius i Taulet. El seu mandat municipal va ser també un dels més llargs, al contrari que a la Generalitat, però amb només tres anys, va deixar el transcendent patrimoni polític d’un Estatut que anticipava un sistema confederal, en el qual Catalunya hauria tingut no només altes cotes de poder sinó també la manera més confortable d’estar a Espanya. Mentre anava construint un model actual de país, el filosofava: no pronunciava en públic el renec constitucional «confederació» i l’anomenava amb l’eufemisme «federalisme asimètric». Però allò era el més semblant a un Estat, amb presència forta a Europa, a través de la Regió Euromediterrània que propugnava, en una manera de ser inspirada ja des dels textos del seu avi, Joan Maragall, i renovada per la teoria de les identitats compartides de Vaclav Havel.

La 'maragallada' era una manera d'anomenar la seva genialitat

Però no va ser possible. L’Estatut de 2006 definia Catalunya com a nació, i desplegava tantes transferències que Madrid va exercir de metròpoli i es va carregar l’Estatut i se’l va carregar a ell. Aquell despotisme centralista va esperonar el sobiranisme, perquè el que estava dient, en definitiva, el Tribunal Constitucional amb les retallades de l’Estatut, era que Catalunya no podia ser dins d’Espanya el que havia votat i referendat aclaparadorament que volia ser.

Recordo molt bé quan el president Maragall em va explicar fil per randa que Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol i secretari general del PSOE, li va ordenar en forma de suggeriment que no es tornés a presentar a les eleccions. D’alguna manera, allà també s’esquerdava el model de socialisme catalanista que venia dels anys trenta i que defensava l’autodeterminació. Un dels màxims responsables del Partit Socialista d’Euskadi va preguntar a Maragall què s’hauria de fer si una majoria de la població demanava el dret d’autodeterminació; ell, sense immutar-se, li va respondre: «pues si son mayoría, ejercerlo». Jo era al davant.

Vaig conèixer Pasqual Maragall quan era cap de campanya a les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. El vaig tractar tant des del periodisme que ens vam fer amics, i amics érem quan vaig treballar al departament de Presidència. Aquells anys em van permetre veure’l actuar en directe, i despatxar a soles amb ell els temes sensibles d’encarar el final de la violència d’ETA. L’honestedat marca de la casa aflorava per tot arreu, fins i tot en els detalls més petits o no tant petits del tracte amb les persones, en el qual mai estalviava la seva simpatia i el somriure trapella de quan se la jugava en política perpetrant alguna «maragallada». La «maragallada» era, en definitiva, una manera d’anomenar la seva genialitat.

Al final de la política, quan ja ajudava la memòria amb una llibreteta, ens veiem a Torredembarra, amb en Josep Bargalló, amb qui va trenar una bona amistat quan era Conseller Primer. Passejàvem, en Pep li feia de cicerone, sortíem en barca i encara agafava la canya d’una menorquina, jo li tocava l’orgue a l’església i dinàvem a Baix a Mar. Es feia selfies amb tothom qui l’hi ho demanava i molta gent l’aturava per demostrar-li el seu afecte. L’afecte, potser la gratificació més sentida de l’honestedat. Per molts anys, president!

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También