La manca de lideratge, un problema alarmant. Fem polítiques de campanar, no 'lobby'

Fa uns dies vaig parlar amb un professor d’una important escola de negocis de Barcelona. Xerràrem bàsicament sobre les característiques que ell pensava que haurien de tenir els líders empresarials. Em va dir que el que hauria de ser exigible a tots els directius és una bona visió de l’entorn, sentit de la responsabilitat i també, no cal dir-ho, carisma, capacitat de comunicar, entusiasme i sobretot, compromís amb la feina i amb la seva gent. Li vaig preguntar també sobre si aquests mateixos trets es podrien fer extensius als dirigents públics i més concretament als polítics i em digué que sí.

El contingut de la conversa em va fer pensar una mica en la realitat que estem vivim. Fa temps que penso que els problemes de la nostra societat, s’afronten millor si es disposen de líders forts en tots els àmbits. Si posem com a exemple el que està passant a les nostres contrades aquesta necessitat es fa més que evident que mai.

La manca de líders que assumeixin i defensin els interessos del territori és un tema de rigorosa actualitat. S’està dilucidant un tema cabdal pel futur del transport públic d’aquestes contrades doncs en unes hores es perpetrarà un altre dels molts nyaps ferroviaris que s’afegirà a la llista dels que ja hem patit i que serà pitjor que el del pas de l’AVE. Em refereixo a l’anomenat Corredor del Mediterrani. Es tracta d’un projecte del qual fa anys que es parla, que ha estat mal dissenyat des d’un bon principi i que s’ha fet realitat ara de la pitjor manera possible. En resum, un galimaties que ningú entén i que sembla descontentar tothom. S’hi ha perdut molt de temps i s’han malgastat tots els diners possibles: el dia que per cert aconseguim saber la veritat, ens emportarem una sorpresa de les grosses.

Com hem dit, el tal Corredor ha quedat convertit en un garbuix ferroviari mig deforme que no suposa cap millora important per a la mobilitat d’aquestes contrades. El balanç positiu és ben magre: de Barcelona a València s’han guanyat 35’. Si els enginyers que l’han dissenyat i els polítics que n’han autoritzat la despesa tinguessin una mica de vergonya, haurien de plegar o de demanar disculpes.

Si el lector té alguna mena de dubtes sobre el que dic, només li cal repassar les informacions que ha publicat el Diari aquests darrers dies i es podrà fer una idea més cabal de la dimensió del desastre.

Però el més greu de tot és que en aquests anys en què s’ha anat gestant la malifeta, els dirigents polítics i empresarials del territori han estat incapaços de plantejar alternatives i sobretot de defensar-les units; uns han callat i els altres han fet veure que no ho veien el que estava passant.

Els resultats negatius són molts, vegem-ne uns quants: Tarragona s’ha quedat sense una part important de la seva connectivitat ferroviària i Salou, Mont-roig, l’Hospitalet de l’Infant i Cambrils han perdut l’estació, ja que als ciutadans de la vila marinera els han fet creure que n’han construït una de nova; Déu els conservi la bona fe. Ah! I no els parlo de la fal·làcia del tercer fil per on pretesament han de sortir els trens de mercaderies des d’un dels complexos químics més importants d’Espanya i d’un dels seus ports més importants.

L’expressió fer lobby no figura entre les preferides ni dels alcaldes, ni dels diputats, ni dels presidents de les cambres de Comerç, ni dels presidents de les Associacions Empresarials, ni del Port de Tarragona. A aquestes contrades la frase de moda és «fer campanar». Tothom creu que anant sol pot treure més profit dels projectes. Això ho saben a Madrid i a Barcelona des de fa anys i se n’aprofiten.

M’han explicat que un alt dirigent del Ministeri de Foment diu no entendre massa les queixes perquè en els darrers temps i sobre aquest afer del Corredor, només l’ha anat a veure a Madrid un alcalde de la demarcació i únicament per a demanar-li que li digués quan li traurien les vies del tren, ja que volia fer pisos i un gran aparcament.

Tenint tan galdosos líders polítics i empresarials no és gens estrany que a la segona àrea metropolitana de Catalunya ens vagin tan malament les coses. D’aquí a algunes dècades els historiadors no deixaran en gaire bon lloc als nostres dirigents, però el mal ja estarà fet i serà, molt em temo, irreversible.