La reconversió ideològica. Dreta i esquerra a la terra del Procés

Anotar en els números vermells del procés la fractura social és afirmat com a dogma pels contraris i negat com a anatema pels afectes. Des de la també contestada equidistància, tot i que és un tradicional espai del periodisme informatiu, el màxim que albiro és alguna desavinença en la privacitat, en absolut generalitzable i en general atribuïble als fonamentalismes que les neguen i les afirmen. 

Amb aquest esment, il·lustro com a lead que el procés com a entitat metapolítica ha incidit en la quotidianitat i ha desencadenat una reconversió ideològica dels paràmetres més estàndards de la res publica: els eixos binaris dreta-esquerra i independentisme-unionisme són desbordats amb prou cabal.

Totes les ideologies han fet alguna turbulència en el reactor del sobiranisme. ERC es va menjar una coalició amb la dreta procedent del tres per cent, i quan podia guanyar les eleccions, les d’aquí al costat, i implementar el seu programa més progressista i menys adelerat, queda tercera i per darrere d’un programa pràcticament reduït a un nom i un símbol.

La CUP ha patit un efecte similar, ha hagut de donar suport a polítiques que ni es creuen avui ni es creuran a la banqueta del judici final. Ho han pagat molt car a les urnes: a les eleccions de 2015, la CUP permetia votar independència sense haver de passar per l’adreçador de CiU; en les d’abans-d’ahir, el vot prestat per aquest motiu d’ERC va tornar als seus orígens. Tot i no haver fet el cim de l’expectativa, el gran resultat d’ERC i el prestigi d’un líder empresonat que creix cada dia més de pena injusta, li permet posar moltes condicions a una presidència d’incerta investidura i sense un projecte de govern per acontentar el desatès flanc social.

Tenir al davant un Estat 155, que no mira prim de forçar les lleis i els tribunals als extrems més drets d’imputacions pel broc gros, presons i exilis, fa que s’operi el miratge que faci semblar l’independentisme intrínsecament d’esquerres. No és així, perquè dretes nacionalistes poc edificants també n’hi ha a Catalunya i afloren no només en format troll al Twitter sinó amb desafortunades declaracions d’alguns dels seus líders, polítics i d’opinió. 

Al PP li surt la competència de C’s que guanya les eleccions amb vots que els ha pres 

Però de ben cert també que el conservadorisme tradicional no té res a veure amb els que arrisquen llibertat i patrimoni, i en singular amb qui demostra amb actius i passius que no només no hi ha comptes a paradisos fiscals, sinó que han de posar cases i seus com a penyora d’embargaments judicials. 

A l’altre cantó del sobiranisme, la rotació d’alta velocitat ideològica també fa estralls. El socialisme català pateix una nova erosió a l’estable inestabilitat de la memòria compartida, les conseqüències del foc amic d’un PSOE que quan té al davant la disjuntiva entre la ‘O’ i la ‘E’, prima la ‘E’ i s’alia amb el seu flanc més ranci. 

Però resulta que al PP, el partit hegemònic del tal ‘rancio abolengo’, li surt la competència d’un partit com C’s, que guanya les eleccions amb vots que els ha pres i al damunt els deixa els últims, celebrant la victòria amb el manifest identitari inapel·lable «yo soy español, español, español».

Entre els uns i els altres, una esquerra in vitro que de tant anar d’aquí cap allà ni ella sap ben bé on és ara mateix. ‘Comú’ es podria considerar traslladant la lingüística a la política una apòcope de ‘comunista’, i entre l’herència bona i dolenta, la barreja de colors i la indefinició potenciada pel procés, han perdut els bous i a les properes eleccions municipals poden perdre les esquelles en forma d’una alcaldia de Barcelona cada cop més diletant.

Les turbulències ideològiques, però, s’entenen millor en un mapa global en el qual l’Ibex 35, Dow Jones, FTSE, Nikkei..., i el poder econòmic en tots els idiomes, fan absolutament el que volen, els hi vaga i els hi passa pels nassos. 

Ara han decidit explotar l’obsolescència del model de partit tradicional, que amb visió de futur va repensar l’esquerra, i alimentar dretes aquestes sí amb l’esquema binari de joventut neoliberal i modernitat de marca.

 

* Periodista. Antoni Batista és doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.