Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La soledat del líder

L´arquebisbe de Tarragona no encaixa amb la imperiosa soledat del líder

J.Moya - Angeler

Whatsapp

Eisenhower va demanar als generals que l’envoltaven que sortissin de la sala de juntes. Es va quedar sol. Cinc minuts. Els va tornar a trucar i els va dir: «Llençarem la bomba atòmica». Un any abans, quan va acomiadar les tropes que havien d’envair Normandia, va preguntar a un general anglès: «Quants tornaran?» I el seu col·lega va respondre: «Només el vint per cent». Eisenhower es va girar i es va apartar de la comitiva per poder plorar sense que ningú el veiés.

Des d’aquells dies es parla sovint de la soledat del líder. Quina contradicció, posar-se al capdavant d’una gentada i sentir-se sol. Deu ser el mateix que li passa a Messi en el moment de llençar un penal. Potser per això en falla sovint, perquè no suporta la soledat del líder.

Joan Carles I combatia aquesta soledat –els primers anys de regnat– prenent una moto, posant-se un casc i passejant per Madrid i, fins i tot, per Barcelona. Un dia, en una recepció que va fer d’un petit grup de periodistes, després de les formalitats, va fer fora al fotògraf i va dir «i ara parlem com amics», iniciant una conversa distesa.

La soledat, que s’accentua quan més gran és el líder, ens pren a tots els humans. Al pare o la mare quan han de prendre una decisió sobre els fills, al mestre, al pilot d’un avió, al jutge, i al noi que ha de triar carrera. Tots. En aquests moments, sovint ens ve al cap que fins i tot un dia morirem sols, perquè per a cada mortal la fi del món és senzillament el dia en què un mateix mor.

És per això que l’altra nit, sopant al Forn del Senyor, a Altafulla, amb el grup d’opinadors d’aquest diari, i compartint taula amb l’arquebisbe Pujol, li vaig preguntar públicament per la soledat de l’arquebisbe. Pura curiositat i potser una gosadia. Monsenyor Pujol no es va immutar en el seu somriure i amb veu pausada i natural va explicar amb detall el conjunt de persones que, organitzades en diferents grups de treball, l’assessoren, reflexionen amb ell, treballen i prenen decisions al llarg del dia. Una llista llarga que reflecteix un treball constant i en equip. La conclusió era evident: l’arquebisbe no se sent sol; fins i tot deixa el palau arquebisbal cada nit per anar a recollir-se i dormir al seminari.

Vaig pensar que l’arquebisbe és una persona que no encaixa amb la imperiosa soledat del líder. I la raó de ser potser podem trobar-la amb la paraula ekklesia que en grec vol dir assemblea. Si qui lidera pren decisions mancomunadament, no pot sentir-se sol, perquè no està sol. Això del lideratge està molt bé i fins i tot sembla imprescindible, però potser és millor sentir-se en ekklesia i renunciar la temptació d’encapçalar, com Moisès, una gentada per petita que sigui. La humilitat és, també, una virtut amb un gran caràcter pràctic.

A la nostra vida actual, molta gent se sent cridada a tirar del carro dels altres, encara que habitualment sense massa atributs ni capacitat per fer-ho. És el fals orgull de qui es creu superior, senzillament perquè algú li va dir un dia allò tan aberrant d’«estima’t molt». Aquesta gent es creu un nou flautista d’Hamelin i potser no s’adonen del ridícul que fan.

El líder és una persona humil que, malgrat estar més dotat que qui l’envolta, té capacitat de persuasió i d’engrescament. També és cert que hi ha molta gent que demana que tirin d’ella perquè necessiten referències vitals i ells d’això no en tenen gaire.

Penso que la majoria de persones no voldríem ser líders, i no a causa de la comoditat que comporta que un altre prengui decisions per tu, sinó perquè som tímids i, especialment, no ens agrada que els altres s’equivoquin per culpa nostra (s’ha de deixar que la gent erri tota sola).

Sí, ens pot una certa lucidesa davant la temptació egòlatra de pensar que estem per damunt d’ells. Però també és cert que, al mateix temps que defugim del lideratge i la seva soledat, ens tempta el no voler ser manats i viure una mica com llops solitaris. Una altra mena de soledat força atractiva.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También