La sostenibilitat

La sostenibilitat és un mot relativament nou. L’àvia Bepeta (a Lleida en diuen la padrina i a l’Ebre la iaia), segons explicava Josep Ramon Correal en la seva columna, era l’ànima del manteniment familiar gràcies al que criaven al badívol i el padrí (l’avi) amb les fruites i verdures que portava de l’hort o del bancal. I s’escalfaven amb les pells de les ametlles (clofolls) i les restes dels pinyols de les olives un cop s’hi havia extret l’oli (sansa).

Avui, en canvi, moderns, consumistes i acomodats, molt pocs humans practiquem allò amb el qual els padrins d’en Correal feien funcionar la llar. Ara ens omplim la boca parlant d’ecologia, medi ambient i sostenibilitat. I hem de celebrar congressos per arribar a la conclusió evident i coneguda entre la dicotomia del consum que crea riquesa i mou l’economia, i els necessaris reciclatges dels residus amb els quals embolcallem els productes i preservar el medi ambient cada cop més contaminat.

I vet aquí la paradoxa; la Bepeta no llançava res. Tot ho aprofitava. La despesa familiar era esquifida per naturalesa i equilibrada. Si tenien algun paper o cartró l’aprofitaven per encendre el foc. Els pots de vidre que alguns cops arribaven com a donació de la veïna servien per preparar les compotes, melmelades i conserves de tota mena. Com a compensació, la veïna rebia, algun d’aquells pots plens de producte.

Les pells dels conills es venien als pellaires a canvi de betes i fils que les dones se’n servien per apedaçar els pantalons i les camises dels homes de la casa. Quan la roba ja no la podien apedaçar de nou perquè estava mig podrida la venien al drapaire. Els homes treballaven la terra descalços a l’estiu i a l’hivern portaven espardenyes o sandàlies de pells aprofitades dels animals de casa i amb peücs de llana que les pageses teixien i fabricaven havent sopat, il·luminats per un llum d’oli aprofitat dels refregits ja inservibles per menjar.

Els pagesos semblaven el blat, que el batien al juny, el portaven al molí i el convertien en farina. Les dones sempre portaven davantal, normalment de color fosc per les tasques de la casa i, per apanar, cada quinze dies, s’abillaven amb un de blanc, amb el qual pastaven el lleute (llevat) amb la farina fermentada, anaven a coure-la al forn, portant el pa cuit amb una panera damunt el cap.

També cada quinze dies alterns feien la bugada, havent preparat el sabó moll o el sabó de llonzes emprant cendra de clofoll. Abans la roba bruta l’havien posat a remulla amb aigua de canals durant dos o tres dies barrejada amb cendra, amb una capa de palla o també un sedàs o crivell, a sobre, per colar el lleixiu. Un cop acabada l’operació anaven amb unes grans paneres que es posaven al cap un drap embolicat en rodanxes, dit capçana, als rentadors públics que la repassaven i l’esbandien. Una vegada la tenien neta, l’estenien sobre uns matolls o arces i l’assecaven. Ja seca l’estiraven per evitar les arrugues i amb la mateixa panera la portaven a casa.

A les terres de secà, com era la Terra Alta, l’aigua tenia una gran importància. Tots els pobles disposaven de grans basses públiques que es netejaven a jornal de vila quan l’ajuntament així ho requeria. Servien per abeurar els animals i per a l’ús de les tasques de la llar.

L’aigua de beure l’aprofitaven de les canals quan plovia. I quan se’ls acabava l’anaven a cercar amb cantirets, sobretot les xiquetes, a les fonts públiques properes. Aquestes fonts existien a la majoria dels pobles, baixades de la muntanya per unes canalitzacions de pedra que recollien l’aigua de les capes freàtiques, per on podia circular una persona ajocada per la seva neteja de fangs i els senills.

Quan hi havia molta seca i les pluges eren escasses, les xiquetes anaven a buscar l’aigua a basses fondes, recollides quan plovia principalment dels boscos, revestides de pedra, que s’hi podia baixar per unes escaletes laterals, a manera de cisternes a cel obert, i allí omplien els cantirets. Als arxius parroquials he trobat diverses xiquetes que allí morien ofegades quan hi queien en l’acció de recollir l’aigua.

Als badívols que existien a cada casa, s’hi criaven gallines, conills, coloms i, sobretot, els porcs. A començaments d’hivern es matava el primer porc, i se’n feia el mondongo. El sacrificaven al carrer i hi acudien tots els xiquets del poble i compartien la festa de la casa gaudint del procés de degollar el tocino, cremar la pell i netejar-la. El matador extreia les cassoletes o sabatetes de les potes, que netejaven els mateixos xiquets i un cop netes gràcies al foc de l’argelaga, se les menjaven allà mateix. També, els xiquets es quedaven la bufeta de la fel, que la inflaven i hi jugaven fins a esbotzar-la. A algunes cases es feia servir per guardar-ne el sagí, un cop neta i inflada per la resta de l’any.

Els boscos de tot el sud de Catalunya s’arrabassaren per ampliar les explotacions agràries. Les llenyes serviren per escalfar les cases i vendre-les als forners a canvi de pa. El delta de l’Ebre, entre els segles XVIII, XIX i els primers anys del XX, s’engrandí amb les terres arrabassades que per les barrumbades arribaven al riu. Ara retrocedeix any rere any; ahir vaig visitar la platja de la Marquesa i amb un decenni ha retrocedit més de 150 metres. Quelcom semblant succeeix, a l’altra part, a la punta del Trabucador.

La padrina Bepteta i, el que he explicat un servidor, són exemples del passat. El present el gaudim tots però els recursos de la Mare Terra són limitats. I ara els explotem sense mesura.

Els gels dels pols es fonen, els aires es contaminen, el nivell del mar augmenta, zones del planeta s’assequen, grans calamitats atmosfèriques es reprodueixen continuadament... Sembla que aquests desequilibris són avisos constants que els governs haurien d’estudiar i remeiar.

La Terra és com una goma que té molta resistència però quan l’estires, si la forces, es xafa. Cal equilibrar el consum i els recursos. Les nostres grans comoditats d’avui, si no es regulen i equilibren, tocaran fons i els nostres néts i renéts explicaran, com ara ho fem nosaltres dels nostres avantpassats amb el sosteniment, el bé que vam viure i, possiblement, les reduccions que hauran de patir ells. Encara hi som a temps!