L’altra història de la Caputxinada: 55 anys de la marca catalana més important del moviment estudiantil

Avui fa 55 anys de la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), un episodi fonamental de la lluita per les llibertats polítiques. En proporció del seu abast, se n’han escrit llibres, estudis acadèmics i reportatges periodístics. Però la història és una disciplina dinàmica que mai es pot donar per definitiva, com demostra el llibre Quan el franquisme va perdre la Universitat (Editorial Base), subtitulat El PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966). Un relat que explica i reflexiona amb un ritme narratiu que manté l’interès pàgina per pàgina. Sabíem prou del SDEUB, sí, però no prou be que al darrera d’aquell gran projecte hi havia el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que més que una organització comunista era una gran plataforma estructurada per plantar cara al franquisme.

Fa cinc anys, diversos actes van commemorar el cinquantenari del què esdevindria la marca catalana més important i original del moviment estudiantil, quan encara el Maig del 68 no era ni un projecte. Una celebració privada, tanmateix, seria la causa primera d’aquesta nova visió, de l’altra història de la Caputxinada que havia quedat oculta, potser com a conseqüència lògica de què abans havia estat clandestina. Els que la van idear i la van posar en marxa des del Comitè Universitari del PSUC, es van trobar en un dinar a Can Solé, a la Barceloneta, molt a prop del pis franc que va ser la infraestructura bàsica de la conspiració.

Van acordar publicar els seus records en el llibre que tot just acaba de sortir. La credibilitat del text té els set avals dels seus autors, que d’aleshores ençà han deixat de ser estudiants i s’han convertit en personalitats de la vida cultural i política del país: Andreu Mas-Colell, doctor per Minnesota, passat per Berkeley i Harvard, catedràtic d’Economia, conseller d’Universitats i d’Economia de la Generalitat; Pau Verrié, enginyer industrial, gestor públic a l’Ajuntament de Barcelona, el COOB’92, la UB i director general de l’IDEC-UPF; Albert Corominas, doctor enginyer industrial, llicenciat en informàtica, catedràtic de la UPC; Pere Gabriel, doctor en Història i Econòmiques, catedràtic de la UAB; Joan Clavera, catedràtic de la UB, degà de la Facultat d’Economia i Empresa, fundador de l’Institut d’Estudis Europeus; Esteve Lamote de Grignon, metge epidemiòleg, cap del servei de Promoció de la Salut a Lleida i amb diferents càrrecs a la conselleria de Salut d’Andalusia; Salvador Jové, economista, polític vinculat al PCE i IU, diputat al Parlament Europeu.

A les 4 de la tarda del dimecres 9 de març de 1966, cinc-cents estudiants i trenta cinc convidats començaven l’acte de constitució del Sindicat, que es va fer als Caputxins de Sarrià gràcies sobretot als pares Jordi Llimona i Joan Botam, compromesos en la lluita pels drets humans sistemàticament vulnerats. D’allà el nom capitular d’aquesta història, però que al llibre es considera poc exacte perquè fa primar el continent al contingut. El doctor Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya de la Mancomunitat, aleshores president de l’Institut d’Estudis Catalans, i els poetes nacionals Joan Oliver i Salvador Espriu, a la presidència, eren la força d’una cultura ben arrelada en un catalanisme ancestral i viu malgrat la repressió. Al seu costat, Manuel Sacristán, l’intel·lectual marxista més potent de l’estat espanyol, principal redactor del manifest fundacional, que va llegir el seu deixeble Paco Fernández Buey, el líder carismàtic del moviment, tots dos del PSUC, com ho era el professor Xavier Folch, que va ser un dels encarregats de les relacions amb el món cultural, que va moure per concitar solidaritats de molt de pes, com les d’Espriu i Tàpies. També hi van donar suport presencial Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Montserrat Roig...

El franquisme va reaccionar en calent enviant la Brigada Social en pes i un batalló de la Policia Armada. Va començar un setge respost amb la tancada, que els autors del llibre expliquen que no estava prevista. La policia tampoc tenia previst entrar a un recinte eclesiàstic protegit pel Concordat entre el règim i la Santa Seu, però, tot i l’oposició del governador civil de Barcelona, Tomás Garicano, ho van fer... I el ressò mediàtic internacional va ser una bufetada a la dictadura quan ja començava a fer veure que volia deixar de ser-ho.

Els activistes dels Caputxins van anar sent detinguts, multats amb un global de tres milions de pessetes, se’ls van retirar els passaports i molts van ser expulsats de la Universitat de Barcelona i castigats a llarga mili. Però el SDEUB va donar lloc a la Taula Rodona, la plataforma unitària precedent de l’Assemblea de Catalunya, que va permetre encarar la Transició des de la defensa de les llibertats polítiques i nacionals.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol