Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

L’educació en temps de la Covid-19, un repte i una oportunitat

L’educació té un paper fonamental per compensar les desigualtats i, en aquest sentit, esdevé necessari que les polítiques públiques contemplin la inclusió social i educativa en l’àmbit digital com un element clau

José Luis Lázaro i Mercè Gisbert

Whatsapp
José Luis Lázaro i Mercè Gisbert.

José Luis Lázaro i Mercè Gisbert.

Actualment, fruit del desenvolupament tecnològic, estem vivint el que els experts denominen una quarta revolució industrial. L’ús generalitzat de la tecnologia digital (TD) està impregnant tots els àmbits de desenvolupament social de les persones. En l’educació s’estan produint efectes beneficiosos i desigualtats, quasi en la mateixa proporció.

Les TD formen part de la nostra vida quotidiana. En el pla personal i social les hem incorporat de forma natural, però no tant en el professional ni en el de l’educació. La ciutadania necessita ser competent digital per participar de forma activa en la societat. A causa d’això, esdevé necessari que el sistema educatiu, en totes les seves etapes (obligatòries i postobligatòries), formi els seus estudiants en competències digitals per fer front a aquest repte. 

La presència de la TD a l’educació no és res nou. A finals dels anys 80 ja es veia com un repte aprofitar el seu potencial. Actualment, ja està modificant els límits espaciotemporals, la forma com s’aprèn i com s’ensenya, així com els rols dels estudiants, del professorat i de la mateixa institució educativa. 

La transformació social cap a la digitalització produeix nous beneficis i oportunitats. Però, què passa amb aquella part de la societat que no està preparada per a aquest canvi? L’educació té un paper fonamental per compensar les desigualtats i, en aquest sentit, esdevé necessari que les polítiques públiques contemplin la inclusió social i educativa en l’àmbit digital com un element clau.

Amb el tancament dels centres educatius, des del 13 de març, a causa de la pandèmia sanitària, s’han fet evidents dues circumstàncies que han condicionat poder atendre els estudiants de forma no presencial: l’escletxa digital i l’insuficient desenvolupament de la competència digital del professorat. Hem pogut observar que les principals mesures pal·liatives aprovades de manera urgent pel Departament d’Educació de la Generalitat i per les universitats anaven orientades en aquest sentit.

Per una banda, han aflorat les dificultats de les famílies i persones que no tenen accés a la tecnologia (dispositius i connectivitat). Les accions posades en marxa per les administracions educatives anaven dirigides, principalment, a compensar dos dels efectes propis de l’escletxa digital: la manca d’accés als dispositius i a la connexió a la xarxa. Però que passa amb la falta de competència digital que tenen els estudiants per fer un ús ètic, segur i eficaç de les TD per poder formar-se? Sense cap dubte aquest és un problema molt més complex de solucionar i no es pot fer a força de posar-hi diners.

Per altra banda, el professorat s’ha vist desbordat pel fet d’haver de transformar la formació presencial, que estava desenvolupant fins al moment del confinament, en una formació a distància amb l’ús de tecnologia (cal distingir-la de la formació virtual que és molt més complexa). La formació en competència digital docent del professorat és un tema que darrerament està de moda. Existeix una preocupació de les administracions educatives, en l’àmbit internacional, per capacitar de manera adequada als docents en l’ús de les TD per a la seva activitat professional (European Commission, Unesco, INTEF, Generalitat de Catalunya...). En les darreres setmanes s’han desenvolupat nombroses accions per poder formar el professorat en eines tecnològiques que els permetin atendre l’alumnat a distància i teletreballar, amb els seus col·legues, des de casa.

Tot i ser aquestes unes necessitats a què calia donar resposta de manera urgent, també s’ha fet evident la necessitat d’utilitzar la tecnologia durant una part fonamental del procés formatiu: l’avaluació dels estudiants. Aquesta és la que ha provocat un nivell d’estrès més elevat als docents. El professorat ha respost, amb una alta implicació personal i professional, incorporant a la docència aquelles aplicacions tecnològiques que ha tingut al seu abast. Aquest procés s’ha fet sense una base formativa tecnològica que els hauria permès fer un ús eficient de les eines, així com utilitzar les estratègies comunicatives, didàctiques i metodològiques que la formació virtual requereix.

Com ha passat en l’àmbit sanitari, els professionals de l’educació s’han compromès en l’atenció dels seus estudiants però sense tenir l’equipament i la formació necessària per poder fer-ho en les condicions que haurien estat necessàries. Recordem que educació i sanitat són sempre els que reben l’impacte més gran de les retallades econòmiques de les diferents crisis. També són els que han demostrat que són capaços de respondre de manera eficaç en situacions excepcionals, com la que ens ha tocat viure fruit de la Covid-19.

Esperem que aquesta crisi serveixi per aprendre alguna cosa i l’educació i la sanitat passin a ser considerats uns pilars fonamentals de la societat en què vivim. Sense una societat formada i amb una bona qualitat de vida no tenim futur.

José Luis Lázaro és doctor en tecnologia educativa. Professor de Pedagogia de la URV i coordinador del Màster Interuniversitari de Tecnologia Educativa: e-Learning i Gestió del Coneixement. És membre del grup de recerca ARGET (Applied Research Group in Education and Technology) de la URV. 
 

Mercè Gisbert Cervera és catedràtica de Tecnologia Educativa de la URV i especialista en els processos d’aplicació de la tecnologia a l’educació. Investigadora principal d’ARGET, coordina, a la URV, el doctorat interuniversitari en Tecnologia Educativa (UM, UIB, UdL, URV). 

Temas

Comentarios

Lea También