Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Les eleccions municipals entren a la fase de desconcert

Des que la fragmentació s’ha convertit en una realitat totes les línies vermelles i cordons sanitaris s’esfondren; el que era inacceptable per mor dels resultats de sobte es converteix en assumible.

Diari de Tarragona

Whatsapp
Les eleccions municipals entren a la fase de desconcert

Les eleccions municipals entren a la fase de desconcert

Tots els processos electorals passen per tres etapes; la primera és la de l’expectació: els partits fan llistes que contenen noms que a vegades no entenem i redacten –és un dir– un programa electoral que no té res a veure amb els que es feien en els inicis de la democràcia, uns llibrets enfarfegadors on ens prometien arreglar-ho tot. Des de fa anys, assessors, comunicòlegs i periodistes, els recomanen no escriure tant i fer promeses concretes encara que siguin impossibles i, agafant la pancarta promocional, tomben per diferents indrets de les ciutats explicant coses inversemblants. Aquesta manera de fer no és cosa d’ara; m’explicava un oncle meu que en temps de la República va venir a les nostres comarques un diputado cunero, és a dir un candidat que no era de la terra i en una població important va prometre que els faria un pont; avisat pels seus companys de partit del fet que no tenien riu, l’home no es va immutar i els va prometre que els faria passar aigua per allà on calgués.

La segona fase electoral és la de la realitat: el dia de les eleccions es compten els vots i se sap el nivell de confiança dels votants sobre les promeses fetes i es valora la gestió realitzada en el cas dels partits que han governat. És un dia en què, entre altres coses, els ciutadans normals i corrents descobrim que les matemàtiques no són una ciència exacta, al contrari, totes les dades de l’escrutini són susceptibles de ser interpretades. Quan s’arriba a aquest punt es descobreix la capacitat d’imaginació que tenen alguns partits en la interpretació dels mals resultats, o les suposades pujades, o de les victòries pírriques; però al marge d’aquesta verborrea de nit d’eleccions el que té interès és el que no diuen i fonamentalment, que faran amb els resultats obtinguts, sobretot si no tenen majoria absoluta.

És el moment en què, sense solució de continuïtat, ells i nosaltres entrem en la fase del desconcert. Des que la fragmentació s’ha convertit en una realitat de l’escena política de casa nostra: les majories absolutes són molt escasses i per a governar cal pactar. Totes les línies vermelles i cordons sanitaris traçats en els discursos grandiloqüents de campanya s’esfondren; el que era inacceptable per mor dels resultats de sobte es converteix en assumible. L’atac de realisme que experimenten els partits fa que desapareguin totes les limitacions, no cal ni contrastar programes, simplement el que cal és fer sumes i restes amb l’objectiu de, com diria una gran ideòloga de la dreta espanyola: «sacar Cacho».

I aquest és el punt en què ens trobem; un estadi en què pot passar de tot i en el que els ciutadans comencen a no entendre res i a alguns els puja la mosca al nas. Un exemple: la Sra. Colau, fins fa poc alcaldessa populista i dimoni amb banyes per a dretes i esquerres unionistes i independentistes, s’ha constituït sobtadament en la salvació del país, es tracta d’evitar que mani el que ha guanyat. Però passen més coses; a alguns llocs es fan pactes no a raó de les grans idees, sinó de les enteses personals, dels odis ancestrals o dels interessos més o menys inconfessables vinculats a plans urbanístics amb requalificacions, pseudoprivatitzacions de serveis o col·locació d’assessors o militants del partit sense feina. Hi ha qui està disposat a canviar de socis com de camisa: tot es perdona, fins i tot es fan propostes per repartir-se Alcaldies per períodes. Dissortadament a la majoria se’ls oblida explicar als seus votants per quines raons ara es poden entendre amb els que fins fa poc eren enemics i en quins projectes i polítiques s’han posat d’acord per a governar. Després es queixen del fet que la gent no els creu i es giren d’esquena a la política municipal; però a alguns tant els fa: ara és temps de tàctiques i estratègies. Se’ls oblida que governar en els nostres pobles i ciutats vol dir fer coses que beneficien la gent i que exigeix ser transparents en les polítiques que es volen portar a terme.

En el moment en què escric aquestes línies a les tres ciutats més importants del Camp han passat i estan succeint coses sobre les quals caldria pensar: a Cambrils l’alcaldessa passarà a la història com la que fa acords de govern més ràpids sense massa explicacions; a Tarragona l’Alcalde fa la sensació que s’arrapa a la cadira i tant si surt com si no, deixa el seu futur vinculat a pactes que poden acabar de ser inversemblants i, per últim, a Reus, tot sembla possible, fins i tot allò que fa poc era impensable. Com jo no sóc com els politòlegs que són capaços d’explicar-ho tot, sinó que simplement sóc un modest periodista, permeti’m el lector que m’arrengleri en el bàndol dels ciutadans desconcertats i que com em deia un ciutadà: «Quan vulguin ja ens ho explicaran».

Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a
la Cadena SER.

Temas

Comentarios

Lea También