Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Les majories absolutes van per terra

Els canvis de direcció de la política espanyola i els pactes faran canviar la seva fesomia
Whatsapp

Catalunya sempre marca el pas polític a Espanya. La història és persistent en aquest fenomen; recordin la 1ª i la 2ª República o la instauració de l’Estat Autonòmic . Aquí neixen les iniciatives que s’espargeixen com a taques d’oli a la resta de la península i el que succeeix aquí aviat arriba a Espanya. A Catalunya poden haver a les properes eleccions molts partits, potser deu. Aquest fraccionament pot canviar algunes expectatives, igual pels que somien la independència com pels contraris. Però a Espanya, amb l’aparició de Podemos també fractura un omnipresent bipartidisme que xafa l’establishment existent fins ara.

A Catalunya amb l’avançament de les eleccions, CiU, aspirava a una majoria absoluta. I esdevingué el contrari. ERC s’emportà part dels seus vots. La majoria independentista continua existint però distribuïda entre els de l’esquerra i els de centre, que ambdós comparteixen “el dret a decidir”. I a més es consolidaven altres partits pel desgast sobretot del PP i del PSC i també d’Iniciativa. Apareixien Ciutadans, CUP i que a les properes s’aniran incrementant amb Podemos i possiblement amb altres formacions.

El que a Catalunya va arribar a les darreres eleccions catalanes, a les properes eleccions estatals arribarà a Espanya. Menys fragmentat, ja que Catalunya és molt plural, però també. Podemos és el que fa més por, igual pel PP, com pel PSOE. Llurs hegemonies anteriors i continuades es trenquen, si les enquestes es fan realitat, i la força que ha exhibit la democràcia durant els darrers trenta-cinc anys sembla que es desfarà. L’equip de Pablo Iglesias pot ser el primer, el segon o els tercer. El que queda bastant patent és que els canvis de direcció de la política espanyola i els pactes faran canviar la seva fesomia. A més, com no existirà una majoria absoluta, les incògnites governamentals queden a enlaire i un cop s’hagi votat i recomptats els diputats de cadascú, caldrà composar quins seran els directors en la nova orquestra política. Igual al PP com al PSOE els resultava relativament fàcil pactar amb CiU, quan a canvi s’omplia el cistell “amb el peix al cove”. Això no em sembla dolent. Ben al contrari, crec que es beneficiós i saludable per la democràcia. Amb la darrera majoria absoluta del PP tots els espanyols hem pagat molt car la prepotència de disposar de més del cinquanta per cent dels diputats. Si hagués hagut de pactar amb alguna altra força política mai s’hauria arribat tan lluny amb tants i tants desoris com els que hem viscut aquests tres darrers anys. L’equilibri de forces provoca pensar una i dues vegades l’aplicació de lleis o actuacions. I cal reconèixer que el PSOE ho va deixar empantanegat en desmesura. Però el desori no hauria estat tan considerable amb el tema d’impostos que s’havien d’abaixar i s’han augmentat, amb les retallades que s’haurien hagut d’harmonitzar, amb fer surar bancs en fallida com Bankia, amb els desnonaments de tantes famílies que com a beneficiaris o com avaladors, amb les corrupcions i les paral•leles amb les intromissions judicials per tapar-les, o en haver de pagar projectes com el Castor o autopistes no rendibles, augmentant les tarifes elèctriques, els temes socials, de l’ordre públic o de l’avortament, la centralització de competències autonòmiques...entre tantes i tantes altres.

La majoria absoluta del PP va fer creure als seus dirigents que podien obrar sense donar explicacions, ha provocat la desafecció catalana actual i el procés independentista, de molt difícil solució, i ha ajudat a engrandir desmesuradament el fenomen Podemos.

Aquest nou partit de Palo Iglesias farà canviar la política espanyola amb la destrucció del bipartidisme i pot influir també a la catalana. Votants de posicions partidàries a la sobirania podrien passar-s’hi absorbint-ne alguns de la CUP i Iniciativa, i moltes més de les unionistes robant vots a Ciutadans, PSC i PP. A Catalunya sembla que la seva influència, com a mínim a les eleccions nostres, pot ser no massa significativa. Potser a les generals podria ser diferent.

De forma ambigua el líder de Podemos dóna suport “al dret a decidir” de forma genèrica -s’ha de donar opció a decidir-ho tot- però es declara que no desitja la independència de Catalunya. A tot cas s’ha de resoldre en un procés constituent, que ja en moments anteriors, per encàrrec del Parlament, tant PP com PSOE s’hi van negar quan fou presentat a les Corts. De no haver-ho declarat tan expressament, les seves expectatives a Espanya li haurien baixat. Però també a Catalunya alguns que li haurien pogut donar el seu vot optaran per altres opcions per les mateixes raons.

Sense cap mena de dubte, la emergència de Podemos marcarà un principi i un futur en la política espanyola. Falta saber si realment treu tants vots com les enquestes li pronostiquen. I falta saber si davant de les incerteses i els interrogants que hom respira per les seves polítiques econòmiques, quina serà la reacció de la gent. Alguns, en ser preguntats pels enquestadors, poden donar el seu beneplàcit però també altres reflexionaran i els seus resultats poden ser menys brillants del que hom suposa. Temps al temps!.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También